Fins l’any 1975 ningú havia vist a Barcelona volar en llibertat aquestes curioses cotorretes de pit gris (Myiopsitta monachus) que fan les delícies dels turistes.  Aquests ocells nouvinguts construeixen sorollosos i enormes nius a les palmeres, que arriben a cedir sota tant de pes inesperat. Sembla que una parella de cotorretes va fugir d’una gàbia i va trobar a la nostra ciutat tot allò que li cal per a viure còmodament.

Des de l’estiu de 2004 patim amb més o menys resignació les molestes picades del mosquit tigre (Aedes albopictus). Les resistents larves d’aquest mosquit van arribar  d’Àsia còmodament instal·lades a les petites acumulacions d’aigua de pneumàtics de vehicles. La femella d’aquest voraç insecte fa picades reiterades que provoquen fortes reaccions dermatològiques amb tendència a la infecció. Actualment, alguns estudis alerten sobre la possibilitat que puguin transmetre malalties tropicals.

A mitjans de la dècada dels 80, l’alga Caulerpa taxifolia, portada de les aigües de l’oceà Índic per a decorar aquaris de museus i salons acollidors, apareixia als mitjans de comunicació. Un cop alliberada a les costes de Mónaco, l’alga arrassava les esplèndides praderies de la fanerògama Posidonia oceanica i avançava implacable pel fons litoral mediterrani. Gràcies a la seva fortalesa i ràpid creixement, a més de la capacitat per escampar substàncies tòxiques que impedeixen el creixement d’altres formes vegetals, el cas ha esdevingut una gran amenaça per la diversitat biològica del mediterrani.

Aquests són alguns exemples que poden il·lustrar les problemàtiques que acompanyen l’arribada d’espècies invasores. Es tracta d’espècies resistents i adaptables, que troben lluny de l’hàbitat original les condicions adequades per desenvolupar-se de forma ràpida i abundant, fet que posa en perill els ecosistemes autòctons i provoca grans pèrdues econòmiques. Un cop s’instal·len al nou hàbitat és gairebé impossible eradicar-les. Han vingut per quedar-s’hi.

En Sergi Garcia, ambientòleg de Galanthus, explica que es tracta d’espècies “que juguen a un altre joc”, i quan s’introdueixen en ecosistemes que no hi estan preparats, poden provocar conseqüències imprevisibles. La llista és enorme, i creix cada dia, afavorida per la globalització de les comunicacions i les transaccions comercials. El botànic Evarist March cita, com a exemple de la magnitud del problema, un estudi realitzat a la Serralada Litoral, que “mostra com en els darrers 50 anys arriba més d’una espècie exòtica per any, de les quals, gairebé el 16% són invasores”.

La UICN (Unió Internacional per la Conservació de la Natura) assenyala les espècies invasores com la segona causa d’extincions i reducció de la biodiversitat a nivell mundial, després de la degradació dels espais naturals. Un estudi de Vilà et al. (2008) pronostica que a 50 anys vista els efectes seran superiors als del canvi climàtic. Es calcula que a EUA les pèrdues produïdes per efecte directe de les espècies invasores i per controlar-ne l’expansió, sumen uns 120 bilions de dòlars per any.

El problema té difícil solució. Evarist March i Sergi Garcia coincideixen en que es tracta d’una qüestió de desconeixement, tant per part de la població com d’alguns professionals. Segons l’Evarist March “sovint són els propis professionals que desconeixen les conseqüències que pot comportar la introducció d’una espècie nova“.

Per exemple, l’ailant o arbre del cel (Ailanthus altissima), procedent de la Xina, és utilitzada per repoblar talussos de carreteres, ja que es tracta d’una espècie molt resistent i de ràpid creixement. Aquestes mateixes característiques, alhora que la seva capacitat per rebrotar de qualsevol resta d’estoló, la converteixen en una gran amenaça per la vegetació autòctona i un greu problema de gestió forestal. Cal maquinària pesada per extraure’n les arrels, fet que sovint és impossible quan es troba en zones de difícil accés. O bé, utilitzar mètodes químics agressius amb el medi.

En Sergi Garcia cita com a exemples la introducció de la gambúsia (Gambusia holbrooki), peix d’aigua dolça portat del Golf de Mèxic per a combatre el paludisme, que pot provocar l’extinció de les poblacions dels endèmics fartet (Aphanius iberus) i samaruc (Valencia hispanica). També el cranc americà, introduït als nostres rius per compensar la disminució de la població del cranc autòcton, fet que encara ha agreujat més el problema.

D’altra banda, la població allibera espècies comercials al medi, com és el cas de la tortuga de Florida (Trachemys scripta), sense saber-ne les conseqüències. “Sovint ho fan amb bona voluntat”, assenyala Garcia, “si les porten a un centre de fauna exòtica els poden cobrar 10 euros, així que les alliberen on troben altres tortugues com elles”.

Per saber-ne més:

- Amfibis i rèptils del Delta del Llobregat

- Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Catalunya (CRARC)

- Portal Biodiversia. Fundación Biodiversidad

- Plataforma Catálogo Español de Especies Exóticas Invsoras (CEEEI)

- Ecodiari

- Barcelona 2030: deu mil cotorres. El Medi Ambient. TV3. 13/12/2010

- Cargol poma: el nou invasor. El Medi Ambient. TV3. 30/11/2010

- Eliminació de la flora exòtica a l’antic Club Med. El Medi Ambient. TV3. 23/03/2010

Autora: Bet Vallcorba

La diversitat biològica de la Mediterrània és una de les més riques de tot el planeta, amb 17.000 espècies descrites de fauna i flora. Però per altra banda no hi ha cap altre mar en el qual s’hagin comptabilitzat tantes espècies exòtiques, impròpies de les seves aigües. Són 637.

INDIMARES, on participen múltiples entitats com el CSIC, el Ministeri de Medi Ambient, WWF o SEO/BirdLife,  és un projecte multidisciplinari que té com objectiu fer un inventari complet de les zones marines espanyoles que pertanyen a la Xarxa Natura 2000, estudiar les formes més correctes per a la seva gestió i conservació.

El passat mes de setembre durant una de les seves campanyes oceanogràfiques es va descobrir un exemplar del gènere Amphiprion, conegut popularment com a peixos pallasso a la zona marina del Cap de Creus  Si aquesta observació es confirma, això seria una important prova que ens demostraria l’escalfament de la Mediterrània.

Aquest és un peix típic d’aigües càlides. Es troben a les aigües d’oceans llunyans com l’Índic i el Pacífic, però també es troba a un mar veí de la Mediterrània, la Mar Roja. En els darrers anys s’ha observat un augment de l’arribada d’espècies d’aigües més càlides. L’arribada d’aquestes espècies ha estat impulsada pel transport marítim a través del Canal de Suez. Cada any passen fins a 13.000 bucs pel Canal, els quals poden dur adossats infinitat d’organismes marins que mai haurien arribat al Mediterrani pels seus propis medis, encara que també hi ha contribuït l’expansió de l’aqüicultura i l’aquariofília, amb els seus propis accidents.

El peix pallasso va ser observat en aigües del Cap de Creus quan un dels submarinistes del projecte havia fet una immersió per fer un seguiment de l’estat de conservació del corrals blancs.

El peix pallasso és una espècie omnívora que té importants relacions simbiòtiques amb anemones de mar. Aquesta espècie va ser va ésser el primer tipus de peix ornamental marí a ser criat en captivitat amb un èxit total. En captivitat, quan no troben les anemones de mar, també poden establir simbiosi amb coralls durs i blans. Es plantegen diverses hipòtesi per explicar l’arribada d’aquesta espècie. Per exemple, un possible explicació és que sigui una espècie d’aquari alliberada intencionadament o accidentalment i que hagi sofert una mutació genètica. Aquest canvi genètic li pot haver donat unes capacitats que no posseeixen la resta d’individus de la mateixa espècie. Aquest és el cas de la Caulerpa taxifolia, una espècie d’alga pròpia de l’Índic i molt utilitzada en aquariofília, i que actualment s’ha convertit en una de les principals espècies invasores de la Mediterrània.

Es varen utilitzar 52.000 punts de mostreig repartits per Catalunya, la República Txeca i Regne Unit, com a representants de les diferents regions biogeogràfiques d’Europa. Segons l’estudi la presència d’espècies invasores coincideix amb els usos del sol a Europa. Existeix una rel·lació positiva entre la densitat humana i el grau d’invasió. Les zones amb menor index d’invasió correspon a les regions amb climes humits i estiu freds, serralades muntanyoses i altiplans. En contrast les regions més càlides i baixes com el sur est del Gran Bretanya, el nord de França, Europa central i les conques del Danubi i el Po tenen un index d’invasió elevat.

Si estàs interessat en el tema de les espècies invasores, val la pena donar una ullada a InvasIBER, un excel·lent catàleg d’espècies invasores a Espanya

Percentatge de plantes invasores a Europa

Font: Bitacora Naturae

Enllaç:InvasIBER, European map of alien plant invasions based on quantitative assessment across hábitats – PDF

Ungla de gat, espècie vegetal invasora

El registre conté fitxes detallades de 100 de les espècies que generen majors despeses i danys per a la biodiversitat. Cada una de les fitxes conté  recomanacions per a la gestió d’aquestes espècies no oriündes, en molts casos convertides en verdaderes plagues, des de perspectives biològiques, mecàniques i químiques. Més del 10% de les espècies invasores resulten perjudicials per als ecosistemes i/o l’economia europea.

Entre les 100 espècies més perjudicials es troben tres especialment conegudes a Espanya dins de la fauna: el mosquit tigre (Aedes albopictus), el cranc vermell o americà (Procambarus clarkii), i el musclo zebra (Dreissena polymorpha), entre d’altres.  Quant a les plantes invasores, l’ungla de lleó (Carpobrotus edulis), i l’acàcia (Acàcia dealbata) són les espècies més perseguides del territori espanyol. Gairebé totes les espècies invasores han estat introduïdes per l’acció humana.

Font: Blog Ecológico

L’any 1974 el biòleg Roland Lorzowsky va introduir trenta-dos alevins de silur del Danubi al riu Ebre, a l’alçada del pantà de Riba-roja, per combatre la sobrepoblació de carpes que es trobaven lliures de qualsevol depredador que els amenacés. En l’actualitat ja s’han trobat individus a la conca del Ter i, des del 2006, al riu Llobregat.

El problema amb aquest peix és que és un carnívor indiscriminat: pot empassar-se peixos, granotes, rossegadors, petits ocells, absolutament tot allò que pugui engolir amb la seva boca enorme. A més a més viuen bastants anys (fins a quinze) i tenen una taxa de reproducció molt elevada. Tot això fa que pugui alterar de manera molt radical la cadena tròfica i alterar profundament l’equilibri ecològic dels ecosistemes on actua. Com diu el proverbi de Bohèmia, “un peix sempre és una presa d’un altre peix, però el silur se’ls menja tots”

Font: InvasIBER, Tesi Doctoral d’en Joaquim Carol (Universitat de Girona)