Després de trobar un nou jaciment a l’any 1994  i de llargs estudis, s’ha pogut concloure que aquesta nova espècie de conill (Nurulagus rex) que vivia a Menorca, era gegant, pesava uns 12 kg i no saltava.

Aquestes i altres dades es recullen en un article científic de la revista Journal of Vertebrate Paleontology on li han dedicat la portada.

Era un conill enorme (6 vegades més gran que un conill actual), passava el temps, caminant i cavant a la recerca d’arrels i tubercles per menjar i vivia a Menorca fa uns 3-5 milions d’anys.

Les parts del crani relacionades amb els sentits ocupaven una àrea bastant petita. Els investigadors suggereixen que el conill va perdre la seva agudesa visual i part de la capacitat. Aquestes característiques s’expliquen pel fet que no tenia depredadors a l’illa i per tant no necessitava una vista i una oïda molts desenvolupades.

Aquest conill no era l’únic ser enorme a la Menorca prehistòrica. Convivia tranquil.lament amb altres animals gegants com la rata Muscardinus cyclopeus o la tortuga Testudo gymnesica. Aquestes espècies estaven afectades per un fenomen biològic conegut com gegantisme insular i que provoca que la mida dels animals aïllats en una illa augmenta dràsticament al llarg de les generacions.

Font | RTVE

A l’any 1938, a la costa orient de Sud-àfrica, concretament a la desembocadura del riu Chalumna, es va descobrir un exemplar viu d’aquesta espècie que es creia extingida. D’ençà aquell descobriment, han sigut trobats a diversos llocs com les las Comores, les illes Célebes, Kenya, Tanzània, Moçambic, Madagascar.

En l’actualitat s’han identificat dues espècies, la descoberta el 1938: el celacant de les Comores (Latimeria chalumnae), i la de 1998: el celacant indonesi (Latimeria menadoensis), són poblacions considerades molt vulnerables. S’han adaptat a viure a grans profunditats en nínxols ecològics que els han donat una oportunitat davant dels moderns teleostis.

Poden arribar al metre i mig de longitud i pesar més de 68 kg, amb coloracions variables entre terrós (l’asiàtic) i blau intens (l’africà). A diferència de la majoria dels peixos ossis, té aletes lobulades carnoses recobertes d’escates a la base de les aletes parells.  Són peixos depredadors. Durant el dia habiten en coves situades en zones profundes (de 150 a 300 m), pujant per les nits a la superfície, on s’alimenten de peixos d’escull. Es creu que la maduresa sexual no passa abans dels 20 anys. La forma de reproducció és ovovivípara, amb fecundació interna, i ous que arriben a mesurar 10 cm de llarg i pesar fins a 300 g.

La seva població actual és molt difícil d’estimar atès el seu hàbitat d’aigües  profundes. Aquests peixos són atrapats accidentalment per les xarxes dels pescadors. A causa de la lenta taxa de reproducció probable i petit nombre de descendents dels celacants, l’espècie és molt vulnerable.

Font | Arkive, Viquipèdia i Environmental Graffiti

Els rastres tenien fins a 13 mm d’ample; es varen trobar uns 70 rastres, cada un d’entre 5 i 17 centímetres de llarg. Les roques es varen trobar a Mistaken Point i en el moment que vivia aquest animal les roques es trobaven sota la mar. No obstant, els rastres que s’han trobat són similars als trobats a zones marines més someres.

Els investigadors van comparar els fòssils a les pistes deixades pels eriçons de mar, anemones de mar, cargols marins i cucs marins.

Font i Imatges | New Scientist

Si vius a Barcelona o properament tens pensat venir, recorda que entre els dies 8 de maig i 28 de juny a La Pedrera, la Fundació de Caixa Catalunya ha organitzat l’exposició: “Els Tresors d’Atapuerca: els fòssils orgininals“.

En aquesta exposició gratuïta tendràs l’oportunitat de veure les restes originals que s’han trobat a Atapuerca, entre elles la del primer ésser humà d’Europa.

Enllaç: Els Tresors d’Atapuerca: els fòssils orgininals