Un canvi en les corrents oceàniques de l’Atlàntic va ser el principal causant de l’anomenat Younger Dryas, una època freda que va començar degut a l’arribada massiva d’aigua dolça a l’oceà. Aquesta aigua provenia bàsicament d’un llac format pel desgel al casquet que en aquella època ocupava Amèrica del Nord, l’Agassiz, entre altres desaigües. Aquest fenomen va provocar que s’alentís o que, fins i tot, s’aturés el motor de la circulació oceànica, frenant també la Corrent del Golf, que porta les aigües càlides del Golf de Mèxic cap a la costa occidental d’Europa. Aquesta corrent és importantíssima pel clima europeu, molt més càlid del que li pertocaria per la seva latitud, sense la qual patiríem temperatures 10°C més baixes a la mitja actual. Tot plegat va desencadenar una petita edat de gel a Europa que va durar uns 1.500 anys aproximadament, repercutint de forma quasi global.
La tonyina vermella (Thunnus thynnus) és un peix gran, voraç, que arriba a pesar fins a 700 quilos. És una excel·lent nedadora. Pot arribar a viure 20 anys, i migrar grans distàncies per tal de reproduir-se i trobar aliment.
Les flotes que es dediquen a la pesca de la tonyina vermella de l’Atlàntic Nord es distribueixen des del Golf de Mèxic fins a Terranova en la part Occidental, i des de les Illes Canàries fins al sud d’Islàndia en la part Oriental, així com a tot el Mediterrani.
El proper 23 d’abril s’estrenarà “Oceans” dels directorsJacques Perrin i Jacques Cluzaud (nominats a l’Oscar al Millor Documental el 2003 per la increïble pel lícula ‘Nòmades del vent‘ ). És una coproducció de Vértice 360 º amb la francesa Galatea Films, que han comptat amb la col.laboració de reconegudes entitats científiques de tot el món com el Museu d’Història Natural de París, la Fundació Sloan per al cens de la vida marina (EUA), CNRS (Centre Nacional de Recerca Científica), IFREMER (Institut francès de recerca per a l’explotació marina) o ESA (Agència Espacial Europea).
‘Oceans’ és una monumental producció de vuit anys de treball, dels quals només quatre han estat de rodatge i que ha estat filmada per tot el planeta amb les més innovadores tècniques de gravació utilitzades per primera vegada en un documental. La pel·lícula ha comptat amb més de 50 milions d’euros de pressupost, convertint-se així en la producció documental més cara de la història del cinema.
Aquest documental i amb l’ajuda de les noves tecnologies, ens permet explorar la cara més desconeguda de la Terra, des de les llacunes tropicals i els blocs de gel polars fins a les inexplorades profunditats on no arriba la llum del sol.
“In fondo al mar” (Al fons del mar) és el títol d’un nou projecte que recull i denuncia tots els naufragis de vaixells carregats amb substàncies perilloses. El projecte ens mostra en una interessant aplicació del Google Maps els naufragis, dels últims 30 anys, que s’han produït en el Mediterrani de vaixells carregats amb contaminants i també recull informació sobre les circumstàncies, la càrrega i les característiques dels vaixells enfonsats.
L’aplicació del projecte permet classificar els naufragis, cronològicament, pel tipus d’incident, per la ruta que seguien o per la nacionalitat dels vaixells entre d’altres. El projecte està obert a qualsevol persona que hi vulgui col·laborar, aportant nova informació sobre naufragis que coneguin.
Observant el mapa es pot veure que la major part del naufragis es concentren a la part oriental del Mediterrani, a les costes italianes i gregues, encara que algun naufragi s’ha localitzat a les nostres costes.
Els autors del projecte, un investigador del Massachusetts Institute of Technology i un periodista italià, volen donar a conèixer els naufragis del vaixells coneguts com “vaixells tòxics” i investigar sobre la possibilitat que alguns d’aquests naufragis hagin estat intencionats, amb la finalitat de desfer-se de substàncies perilloses.
La Unió Europea podria cobrir tota la seva demanda d’electricitat, de 3 milions d’gigawatts a l’hora, amb vuit camps de producció d’energia eòlica al mar, d’una superfície de 10.000 quilòmetres quadrats cada un. Aquesta dada la va aportar el director de l’Instituto de Hidráulica Ambiental de Cantabria, Íñigo Losada en un seminari de Gas Natural.
A Espanya, la llei permet des de l’any 2007 la instal·lació de parcs eòlics marins, coneguts tècnicament com offshore. L’Estudi Estratègic Ambiental del litoral espanyol estableix i limita les zones d’instal·lació de parcs eòlics marins que reuneixen les condicions mediambientals adequades. L’objectiu de l’estudi és establir “un mecanisme preventiu de protecció del medi ambient enfront d’un futur desplegament de parcs eòlics en el medi marí”. Observant elmapa de les zones aptes per instal·lar aquest parcs veiem que per exemple tota la costa balear (a partir de certa distància de terra) és apta.
El que portem d’any ens ha donat unes de les curiositats que més m’han cridat l’atenció. Es tracta d’escoltar els sons oceànics de l’Antàrtida en viu i en directe.
L’observatori autònom PALAOA es troba en la plataforma de gel Ekström. El seu treball en oceanografia compta amb eines de tecnologia punta, entre les quals trobem dos hidròfons que ens apropen material més que interessant.
A través d’una xarxa sense fils l’institut registra els sons que ocorren sota de la superfície oceànica, arxivant espectograma que permeten després una anàlisi completa de la dinàmica de l’oceà de l’Antàrtida.
En aquest enllaç pots escoltar els sons de l’Antàrtida.
Si algú en demana on pot estar la platja més bruta del món segurament diria que en algun lloc de sud asiàtic o a les costes del Mediterrani per exemple, no sé. Doncs m’equivocaria, una de les platges més brutes del món es troba al paradisíac arxipèlag de Hawaii, concretament a Kamilo Beach.
La platja, d’uns 5 km de llargària, acumula tones i tones de deixalles, sobre tot plàstics. Aquesta brutícia no la deixen el visitants de la platja, prové de la Gran Taca de Plàstic del Pacífic.
L’entitat conservacionistaOceana ha iniciat un projecte de repoblació de praderies submarines a zones on estan molt malmeses. Han editat un manual molt interessant sobre aquest tema. En un dels seus comunicats, Oceana afirma que protegir 5.000 hectàrees d’ecosistemes marins és més barat que restaurar 10 hectàrees degradades. En un article d’El Mundo pots veure un vídeo on expliquen el procés de repoblació.
Praderia de Posidonia oceanica
A les costes europees hi viuen 4 espècies de fanerògames marines: Zostera marina, Z. noltii, Cymodocea nodosa i Posidonia oceanica. La primera s’estén per les costes atlàntiques i el mar d’Alboran, mentre que P. oceanica, és endèmica del Mediterrani. Les altres dues espècies viuen tant en les costes atlàntiques com en les mediterrànies i són les úniques que arriben a les Illes Canàries.
Les extenses praderies de P. oceanica constitueixen l’ecosistema més emblemàtic i característic de les costes mediterrànies. Les millors formacions d’aquest tipus es troben en alguns punts de Balears, com a l’Estanyet d’Addaia i a Sa Nitja, en el litoral nord de Menorca i a l’Estany del Peix i a Sa Torreta, a Formentera. També és molt freqüent a altres zones de les costes balears i a les costes del llevant peninsular. A les costes catalanes i valencianes, les praderies es troben en regressió i ocupen extensions més reduïdes.
La Fundació CRAM ha elaborat un estudi sobre l’estat de conservació de les praderies de Posidonia al litoral català.
En contraposició a les Banderes Blaves que es concedeixen a les platges amb unes bones instal·lacions i condicions ambientals i sanitàries, Ecologistas en Accion concedeix les seves Banderes Negres. En total s’han donat 311 Banderes Negres a llocs amb una degradació ambiental alta i amb grans amenaces sobre els ecosistemes.
Distribució de Banderes Negres
En general s’observa un ascens generalitzat de Banderes Negres. Les Banderes Negres s’han repartit d’aquesta forma:
(Puntuació: +2, 2 vots)
Loading ...
