La revista sobre medi ambient i natura, Environmental Graffiti, realitza un detallat reportatge sobre volcans submarins i les seves conseqüències, acompanyat d’imatges d’allò més atractives.

A Espanya, els mitjans de comunicació han efectuat un seguiment de l’erupció volcànica a la illa canària de El Hierro. En les seves edicions on-line, molts han ampliat la informació, aportant imatges gravades en vídeo, explicant les causes del fenomen i com afecta a la vida dels éssers humans i, fins i tot, fent una cronologia de les erupcions volcàniques a Espanya.

El portal Youtube recopila molts vídeos amb imatges sobre erupcions volcàniques, si bé no totes tenen bona qualitat.

La revista de divulgació científica National Geographic segueix habitualment aquest tipus de fenòmens naturals. A més a més, ha confeccionat reportatges i documentals de format audiovisual sobre vulcanologia.

També hi ha institucions de recerca dedicats als volcans que presenten pàgines web força completes. En són un exemple el Global Volcanism Program, de l’Institut Smithsonian, -amb seguiments exhaustius als volcans en activitat,  fins i tot conté un mapamundi amb l’activitat volcànica de la setmana-, la web Volcano World de la Universitat d’Oregon -amb imatges d’erupcions submarines-o l’Associació Internacional de Vulcanologia, centrada en la investigació i la mitigació dels efectes de les erupcions.

Font | Resseny

L’acidificació, encara que no hi pensem, és un problema greu de tots els oceans del món i cada cop és més acusat.

Blanquejament dels esculls de corall

Aprofitant l’article de divulgació publicat per National Geographic aquest mes sobre l’acidificació dels oceans vull resumir una mica de què es tracta, per la qual cosa caldrà fer una petita ullada als nostres records de química bàsica. La paraula acidificació fa referència a la disminució del pH d’una substància, en aquest cas de l’aigua de mar. El pH no és més que una mesura de l’acidesa o alcalinitat d’una solució a partir de la concentració d’ions hidronis (H₃O⁺, també a partir dels ions hidrogen, H⁺) que alliberen alguns compostos. Com més gran és la quantitat d’aquests ions més àcida és una substància i com més petita més alcalina o bàsica. El pH es representa en una escala logarítmica que va del 1 al 14, essent de l’1 al 7 àcid i del 7 al 14 bàsic, el pH igual a 7 representa una situació neutre.

L’aigua de mar és lleugerament bàsica, amb un pH de 7,5-8,4 depenent de la zona, la mitja és d’aproximadament 8,2. Aquesta mitja de 8,2 de l’època pre-industrial (1700s)ha baixat a 8,104 en l’actualitat. Potser us sembla una baixada molt pobre, però si tenim en compte que el pH és una mesura logarítmica, és a dir que un pH de 8 és deu vegades més gran que un de 7, la cosa canvia.

Canvi en el pH de la superfície marina causada pel CO2 antropogènic entre el anys 1700s i els 1990s

A què es deu aquest descens en el pH? Actualment se sap que l’atmosfera no conté tot el diòxid de carboni que hem alliberat els humans, sinó que la vegetació i els oceans n’han anat absorbint una part. Concretament s’estima que els oceans n’estan absorbint una tercera part del total emès. Això pot ser una bona ajuda per a la contaminació atmosfèrica, ja que estem parlant de tonelades d’aquest gas retirades de l’atmosfera, però porta serioses conseqüències per al mar.

Cicle Global del Carboni simplificat

El diòxid de carboni atmosfèric quan entra a l’aigua no s’hi queda com a gas, sinó que la major part es dissol i reacciona amb l’aigua en una sèrie de reaccions que alliberen hidrogen a l’aigua i en fan disminuir el pH. Això afecta sobretot als cocolitofòrids (part abundant del fitoplàncton), als coralls, als foraminífers, als crustacis i als mol·luscos, que tenen problemes per a construirse els esquelets i les closques, doncs el material del qual estan fets (carbonat de calci, com les roques calcàries) es dissol en aigües més àcides. Actualment existeixen estudis on es demostra que ja hi han organismes amb problemes de descalcificació, que els fa vulnerables davant dels depredadors o créixer amb deformacions, etc., i pocs arriben a l’edat adulta per a reproduir-se; i com a conseqüència la població es redueix.

Cocolitofòrids (Emiliania huxleyi), imatge obtinguda amb microscopi electrònic de rastreig per Gustaaf Hallegraeff

Ostra (Ostrea edulis) fotografia feta a la costa catalana per Jaume Dalmau Caner

A part dels efectes sobre la calcificació tots els organismes podrien patir efectes adversos, tant directes (en la fisiologia i la reproducció, com pot ser l’acidificació dels fluids corporals) com indirectes (impactes negatius en els recursos alimentaris). Tot i així, encara no s’entén completament com afectarà aquest fet als organismes i als ecosistemes marins, com sempre queda molt per fer i com sempre anem tard i massa lents.

]]> http://monverd.org/natura/2011/04/20/que-es-realment-lacidificacio-dels-oceans/feed/ 2 http://monverd.org/natura/2011/01/20/la-primera-mina-submarina/ http://monverd.org/natura/2011/01/20/la-primera-mina-submarina/#comments Thu, 20 Jan 2011 18:33:01 +0000 Jaume http://monverd.org/?p=4047 Continua llegint →]]> El Govern de Papua Nova Guinea ha concedit a l’empresa Nautilus Minerals la llicència per desenvolupar el seu nou projecte per extreure l’or i coure de les mines situades a 1.600 metres de profunditat i en una zona de 59 quilòmetres quadrats del Mar de Bismark, al nord-est de la costa.

L’empresa pretén explotar els dipòsits SMS (Seafloor Massive Sulphide), dipòsits dels fons marins que contenen altes concentracions de coure, zinc, or i plata. La majoria d’aquest dipòsits es troben a l’Oceà Atlàntic i el Pacífic (veure les ubicacions en tot el món). El dipòsit que explotarà aquesta companyia es conegut com Solwara 1 i  és altament ric en coure i or.

L’empresa calcula que la producció de minerals serà l’any de l’ordre de 1,3 milions de tones, i generarà, aproximadament, unes 80.000 tones de coure de millor qualitat que el que es troba en terra ferma. A part, s’obtindran cada any de 4.500 i 5.600 quilos d’or. Nautilus Minerals calcula que perquè el projecte d’explotació es converteixi en realitat, serà necessari invertir 385 milions de dòlars. Està previst iniciar l’explotació el 2013. Per dur a terme la feina mineres en el fons marí, Nautilus està desenvolupant eines amb tecnologia similar al que empra la indústria petroliera en l’extracció de cru.

Si llegeixes el fulletó (en angles) sobre aquesta futura explotació veuràs que quasi no tendrà impacte ambiental? i que els beneficis per a la població seran enormes (més treball, més desenvolupament, etc). A mi me sona com la mateixa història de sempre: carregar-se el medi ambient d’una zona, intentant convèncer a la gent que tendran més feina i més diners. Pa per avui, fam per demà.

Font | La Razón

L’Obsea és un observatori submarí construït per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i el CSIC instal·lat el 2009 a uns 4 quilòmetres de la costa de Vilanova i la Geltrú i a 20 metres de profunditat, en un zona protegida de la pesca i de les dures condicions marines amb esculls artificials. Es tracta del primer laboratori espanyol d’aquestes característiques i té l’objectiu d’estudiar a temps real el fons marí mediterrani des d’Internet, doncs està connectat a la costa mitjançant un cable mixt d’energia i comunicacions.

L'observatori submarí OBSEA vist des de les profunditats.

Aquest projecte segueix treballant per a realitzar una base de proves per al desenvolupament d’instrumentació oceanogràfica. Per altra banda, el laboratori també està proporcionant informació molt valuosa a la comunitat científica, doncs la investigació marina requereix de cada cop més recol·leccions de dades de tipus mediambiental, amb millors resolucions temporals i sèries més llargues. Els mètodes més tradicionals ja no són adequats en ecosistemes marins, que tenen dinàmiques molt lentes, i només l’adquisició contínua de dades durant llargs períodes de temps permet detectar canvis climàtics a la vegada que es detecten successos més singulars.

La plataforma mesura paràmetres com la qualitat de l’aigua, la quantitat de diòxid de carboni, les erupcions volcàniques i la salinitat del Mediterrani (la quantitat de sals dissoltes en l’aigua), per la qual cosa, l’Obsea pot realitzar una observació a temps real de múltiples paràmetres del medi marí. Aquesta informació servirà per avaluar els efectes del canvi climàtic, la salut del mar o preveure tsunamis, i tot en directe.

Emplaçament de l'Obsea al fons, a 20 metres de profunditat i a aproximadament 4 km de la costa.

Després de dos mesos de probes la plataforma va començar la seva autèntica investigació. Qualsevol científic pot accedir a la web d’Obsea i utilitzar les dades que es recullin, juntament amb les recollides per l’estació meteorològica, doncs el projecte l’han posat en marxa en el potencial del “free knowledge” per deixar que les dades flueixin dins de la comunitat per a que aquesta informació generi més coneixement. De moment qualsevol persona es pot registrar com a usuari i veure en directe el que passa a 20 metres de profunditat i accedir a dades de temperatura, pressió, direcció i intensitat del vent, humitat, precipitació, conductivitat, salinitat, velocitat del so a l’aigua, els sons captats per l’hidròfon, la direcció de les onades i de les corrents, etc. Tot i així, més endavant es crearà un protocol per a determinar qui pot accedir a les dades (principalment la comunitat científica).

L'Obsea a bord del buc que el va instal·lar.

En el futur el laboratori arribarà als 3.000 metres de profunditat i es connectarà amb altres plataformes similars distribuïdes pel Mediterrani, de manera que es podria construir una xarxa de centres per controlar tots els fenòmens que es produeixen en el Mediterrani. Detectar la variació del nivell del mar produït per l’escalfament global, o la detecció de riscos geològics seran els nous objectius que s’afegirien a la llista dels que actualment ja persegueix l’Obsea.

Paisatge que envolta al laboratori submarí.

Font: Obsea, La Vanguardia, Vistaalmar

Fotografies: Obsea, google maps

Encara que no va ser cap màxim glacial, només una època freda dins d’una fase de transició cap a un període càlid (l’actual), durant el Younger Dryas el panorama biològic europeu va canviar radicalment (de fet, Dryas es el nom d’una flor que creix a la tundra i que va habitar l’Europa meridional durant aquesta època, el que significa que a Espanya hi havia tundra en comptes de boscos). Aquesta petita edat de gel va tenir lloc fa uns 13.000 anys, després de l’última glaciació (fa 18.000 anys), quan la radiació solar estival a l’hemisferi nord era més alta que l’actual i seguia augmentant, per la qual cosa no hi havia cap motiu astronòmic (Cicles de Milankovitch) que la provoqués.

El Younger Dryas tan sols és un exemple dels diferents canvis abruptes que s’han produït en la història de la Terra, probablement iniciats o accelerats pel sistema de corrents oceàniques. Les corrents podrien ser el taló d’Aquiles del clima terrestre al permetre que canvis suaus es converteixin en trastorns de gran envergadura. Els estudis indiquen que una variació mínima en la temperatura podria ser suficient per a modificar el comportament de les corrents i desencadenar canvis climàtics ràpids i radicals en regions immenses.

La gran preocupació i interès pels canvis de la circulació oceànica es basen, especialment, en les causes que els van provocar. Això ens porta a pensar en alguna possible font d’aigua que pugui aportar el líquid de forma massiva a prop de l’Atlàntic Nord. En l’actualitat no existeix cap casquet a Amèrica del Nord, però sí que existeix un regió glaçada de grans dimensions que està patint des de fa anys el desgel produït amb l’escalfament global a part de l’Àrtic, Grenlàndia. D’aquí la por a un canvi del clima sobtat a la zona que afecti a tot el planeta i que es produeixi en el transcurs dels pròxims anys, amb totes les desastroses conseqüències que comportaria aquest fet, doncs no hi ha agricultura ni economia capaç de suportar un canvi d’aquesta envergadura, quan la Corrent del Golf deixi de portar aigües càlides cap al continent i les temperatures baixin 10°C o més en una dècada.

De moment no es coneix quina densitat d’aigua dolça reproduiria els efectes que va tenir el Younger Dryas, ni quines concentracions de gasos d’efecte hivernacle serien necessàries per a alliberar aigües de desgel en quantitats suficients per a provocar-ho. Hi ha masses factors a tenir en compte i molts estudis encara per fer.

Està clar que reduir les emissions contaminants ens permetria guanyar una mica de temps, ja que disminuiria el ritme d’escalfament del planeta i faria que el clima canviés amb més suavitat, doncs el canvi es ja irreversible (salvem la Terra). Tot i així, les projeccions sobre l’impacte de la contaminació en les temperatures mundials preveuen aquest fenomen i, vist el ritme amb el que s’intensifiquen els efectes de l’escalfament global i la velocitat a la que es produiria el canvi, és difícil no témer que aquesta edat de gel estigui més a prop del que ens pensem.

‘Oceans’ és una monumental producció de vuit anys de treball, dels quals només quatre han estat de rodatge i que ha estat filmada per tot el planeta amb les més innovadores tècniques de gravació utilitzades per primera vegada en un documental. La pel·lícula ha comptat amb més de 50 milions d’euros de pressupost, convertint-se així en la producció documental més cara de la història del cinema.

Aquest documental i amb l’ajuda de les noves tecnologies, ens permet explorar la cara més desconeguda de la Terra, des de les llacunes tropicals i els blocs de gel polars fins a les inexplorades profunditats on no arriba la llum del sol.

Font | Caja Madrid

L’aplicació del projecte permet classificar els naufragis, cronològicament, pel tipus d’incident, per la ruta que seguien o per la nacionalitat dels vaixells entre d’altres. El projecte està obert a qualsevol persona que hi vulgui col·laborar, aportant nova informació sobre naufragis que coneguin.

Observant el mapa es pot veure que la major part del naufragis es concentren a la part oriental del Mediterrani, a les costes italianes i gregues, encara que algun naufragi s’ha localitzat a les nostres costes.

Els autors del projecte, un investigador del Massachusetts Institute of Technology i un periodista italià, volen donar a conèixer els naufragis del vaixells coneguts com “vaixells tòxics” i investigar sobre la possibilitat que alguns d’aquests naufragis hagin estat intencionats, amb la finalitat de desfer-se de substàncies perilloses.

Font | Canal Solidari

A Espanya,  la llei permet des de l’any 2007 la instal·lació de parcs eòlics marins, coneguts tècnicament com offshore. L’Estudi Estratègic Ambiental del litoral espanyol estableix i limita les zones d’instal·lació de parcs eòlics marins que reuneixen les condicions mediambientals adequades. L’objectiu de l’estudi és establir “un mecanisme preventiu de protecció del medi ambient enfront d’un futur desplegament de parcs eòlics en el medi marí”. Observant el mapa de les zones aptes per instal·lar aquest parcs veiem que per exemple tota la costa balear (a partir de certa distància de terra) és apta.

Espanya ocupa, amb prop de 17.000 MW, el tercer lloc del rànquing mundial de potència eòlica instal.lada, tota ella terrestre. L’energia produïda pels parcs eòlics espanyols va suposar un 11,6% de la demanda el 2008, xifra només superada per Dinamarca.

A l’Estat Espanyol, des de fa anys s’ha projectat la construcció (sense èxit) de diversos parcs eòlics marins com el conegut com “Mar de Trafalgar“, un situat front el Delta de l’Ebre, a Punta Lucero de Bilbao, o el situat davant les costes de LLevant peninsulars. En aquesta pàgina teniu una bona infografia que us explica el funcionament dels parcs eòlics marins.

Diverses organitzacions ecologistes i d’estudi del medi ambient (Greenpeace, Oceana) estan a favor d’aquestes instal·lacions, però associacions de veïns i pescadors s’oposen a certs projectes.

Què penses tu en tot aquest tema?

Via | EfeVerde

Imatge | Treehugger

El PerenniAL Acoustic Observatory in the Antarctic Ocean (PALAOA) d’Alfred Wegener Institute for Polar and Marine Research permetent escoltar ni més ni menys que els sons oceànics de l’Antàrtida en viu i en directe .

L’observatori autònom PALAOA es troba en la plataforma de gel Ekström. El seu treball en oceanografia compta amb eines de tecnologia punta, entre les quals trobem dos hidròfons que ens apropen material més que interessant.

A través d’una xarxa sense fils l’institut registra els sons que ocorren sota de la superfície oceànica, arxivant espectograma que permeten després una anàlisi completa de la dinàmica de l’oceà de l’Antàrtida.

En aquest enllaç pots escoltar els sons de l’Antàrtida.

Plataforma d'Ekström

Via | Ojo Científico

Imatge |  Wikipedia