Proposta de zones marines protegides segons Oceana

La xarxa Oceana MedNet es compon d’una àmplia varietat de llocs i ambients, entre els quals es contemplen muntanyes submarines, bancs, canons, fosses, dorsals, volcans de fang, emanacions gasoses, muntanyes carbonatades, etcètera.  Aquests hàbitats són menys coneguts que les praderies de fanerògames o esculls de coral, però no menys rellevants com podem veure en aquestes fotos.

D’aquesta forma se protegirien 207.100 km2, addicionals a la superfície ja protegida. La major zona protegida seria la Mersa-Matruth Eddy amb una superfície de 15.200 km2 i la menor seria el Morrot de Sa Dragonera amb 200 km2. La meitat de les zones protegides superen els 1.500 km2.

Les meduses són animals que pertanyen al grup dels cnidaris. El 95% en pes del seu cos és aigua (65% en el cas de l’ésser humà), d’aquí el seu aspecte gelatinós. De fet, en anglès, “medusa” es diu “jellyfish”, que literalment es traduiria com a “peix de gelatina”. Tots els cnidaris es caracteritzen per tenir uns tentacles dotats de milers de cèl·lules urticants (cnidocists) amb els que capturen les seves preses i es defensen de possibles depredadors. Aquestes cèl·lules s’activen per simple contacte i, a l’igual que el monstre mitològic, continuen picant encara que la medusa estigui morta.

Aquests animals s’impulsen amb contraccions rítmiques del seu cos i principalment depenen de les corrents marines per desplaçar-se. Habitualment viuen allunyades de la costa formant bancs, però periòdicament i de forma natural s’aproximen al litoral fent la guitza als banyistes de les nostres costes. S’ha observat que, tot i tenir una recurrència irregular, estiu rere estiu, les meduses arriben més sovint i en major nombre. Entre les que ens visiten més sovint trobem la Pelagia noctiluca i la Rhizostoma pulmo.

A data d’avui encara no se sap amb exactitud quins són els factors que desencadenen aquestes plagues, i ni molt menys fer-ne previsions, però si gratem una mica de seguit hi veiem la mà de l’home com a principal causa. Algunes de les que es barallen damunt la taula són:

• L’augment de la temperatura mitjana de l’aigua del mar, fruit de l’escalfament global del planeta, faria avançar el cicle de vida de les meduses.
• L’augment de la salinitat de l’aigua del mar a causa de la manca de pluges a la primavera. La meduses no toleren la baixa salinitat i, fins ara, l’aigua continental que desembocava al mar feia de frontera natural entre elles i el litoral.
• La sobrepesca i la regressió dels principals depredadors naturals de les meduses, tonyines i tortugues marines.
• Algunes espècies de meduses s’aprofiten de l’excés de nutrients (nitrats dels fertilitzants) que s’aboquen al mar provinents de l’agricultura.

Tot i això, la comunitat científica continua investigant les causes de la proliferació de meduses al Mediterrani. El projecte CUBOMED, per exemple, emmarcat dins el Programa LIFE de la Unió Europea, té per objectiu estudiar la presència al Mediterrani de la medusa Carybdea marsupialis, una espècie invasora d’aigües tropicals. Per fer-nos una idea, entre el juny i l’agost del 2008, a la platja del Raset (Alacant) es van atendre 2.500 persones per picades d’aquesta medusa.

Abans de trobar respostes, però, cal elaborar un mapa precís de la distribució d’espècies de meduses que permeti quantificar la freqüència de les seves proliferacions. Amb aquesta finalitat, tota ajuda és poca, i per això algunes institucions i entitats, com Jellywatch i el mateix CUBOMED, insten a la ciutadania a denunciar albiraments de meduses a través de les seves webs.

Recordeu d’anar amb compte, si aneu a la platja i han hissat la bandera groga, és molt provable que les meduses estiguin de visita. En cas de picada, acudiu immediatament al lloc de socors més proper o bé seguiu algunes de les recomanacions que fa el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. Bon estiu a tothom!

Segons els experts, la zona que envolta la ciutat de Màtera, situada a la regió italiana de la Basilicata, ha estat habitada des del Paleolític. Inicialment, els Sassi se situaven a la façana d’un penya-segat, al fons del qual hi havia un rierol que s’utilitzava com a claveguera.

El fet que la roca de les parets fós constituïda per tova va facilitar l’excavació de coves que es farien servir com a habitatges. Amb el pas dels anys i fins i tot els segles, la facilitat per excavar la pedra va portar a què els habitants dels Sassi poguessin ampliar els seus habitatges a fi d’ajustar-los a les necessitats que anaven sorgint.

Es considera que els Sassi són un exemple d’arquitectura “negativa”, una arquitectura que, en comptes d’anar “cap amunt” o d’expandir-se per l’espai, es contrau, ja que es basa en tallar i excavar un material original amb la finalitat de donar-li una forma adequada. Aquesta tendència es va seguir en la construcció de cases, escales, patis i, fins i tot, esglésies, que es reparaven o s’ajustaven al terreny tenint en compte les possibilitats de la roca. Prova d’això és el fet que, en alguns casos, els carrers són en realitat teulades per a habitatges que estan a nivells més inferiors.

El conjunt dels Sassi està dividit en dos barris, el Sasso Caveoso i el Sasso Barisano. Abans d’ésser Patrimoni de la Humanitat, els Sassi es consideraven una de les zones més pobres de la ciutat de Màtera i la regió de la Basilicata, i és per això que era freqüent el trasllat de les persones que hi vivien a altres barris de la ciutat. Actualment, i arran de la declaració de la UNESCO, els Sassi s’han revaloritzat, i ara són un privilegi per a famílies benestants, que en lloguen la propietat a l’estat italià.

Vist això, ens podem preguntar si un cicló ( o huracà) tan destructiu pot arribar a les costes mediterrànies?

Imatge infraroja del cicló Yasi davant les costes australianes

La resposta és que actualment no, si ens referim a huracans com els que es formen a la conca de l’Atlàntic, Pacífic o Índic Nord i que tanta devastació porten. La Mediterrània, tot i ser un mar que pot arribar a mostrar temperatures en la seva superfície una mica elevades, la seva extensió i localització geogràfica pel que fa a les condicions atmosfèriques que solen regir la seva meteorologia, no permeten el desenvolupament en aquesta conca d’huracans.

Entre els ciclons subtropicals i tropicals purs i les borrasques comuns de latituds mitjanes hi ha un altre tipus de ciclons en superfície l’aparença visual i mecanisme intern de funcionament molt similar al d’un cicló tropical però sense que el seu origen sigui en latituds tropicals, i sense compartir un altre tipus de característiques pròpies dels ciclons tropicals purs. Quan aquests esdevenen a la conca Mediterrània se’ls denomina com Medicanes (“medi”, mediterrani, i “cane”, de hurricane, huracà en anglès), també Tropical Like Cyclones, o Hurricane-Like Cyclones. En aquest vídeo de La 4 us expliquen un poc què són. i com es produeix la seva formació.

Mediacane a les costes de Múrcia a l'any 2007

En els últims 25 anys s’han detectat unes 40 tempestes que tenen les mateixes característiques que les tropicals però que no aconsegueixen la intensitat dels huracans. Aquest fenomen ha afectat en set o vuit ocasions a les costes peninsulars espanyoles. Els medicanes però, són més freqüents del que sembla, segons les estadístiques, se’n produeixen un o dos a l’any. Els seus vents poden arribar als 100 quilòmetres per hora i poden afectar greument a les poblacions mediterrànies, com va ser el cas del que en 1986 va arrasar el Saló Nàutic de Palma. Per sort, aquestes tempestes, malgrat tenir l’estructura d’una tempesta tropical, no tenen la força d’un huracà i es queden a les portes en vents i pluges. Així, per exemple a les Illes Balears han passat sis a l’últim quart de segle (una l’any 86, dos en la tardor de 1996 (l’ull d’una va travessar les illes), una en el 2003 i dos més el 2007).

Fonts i més informació | Meteored, 3cat.24, El Mundo, Imatges de Medicane i els seus efetes

La diversitat biològica de la Mediterrània és una de les més riques de tot el planeta, amb 17.000 espècies descrites de fauna i flora. Però per altra banda no hi ha cap altre mar en el qual s’hagin comptabilitzat tantes espècies exòtiques, impròpies de les seves aigües. Són 637.

INDIMARES, on participen múltiples entitats com el CSIC, el Ministeri de Medi Ambient, WWF o SEO/BirdLife,  és un projecte multidisciplinari que té com objectiu fer un inventari complet de les zones marines espanyoles que pertanyen a la Xarxa Natura 2000, estudiar les formes més correctes per a la seva gestió i conservació.

El passat mes de setembre durant una de les seves campanyes oceanogràfiques es va descobrir un exemplar del gènere Amphiprion, conegut popularment com a peixos pallasso a la zona marina del Cap de Creus  Si aquesta observació es confirma, això seria una important prova que ens demostraria l’escalfament de la Mediterrània.

Aquest és un peix típic d’aigües càlides. Es troben a les aigües d’oceans llunyans com l’Índic i el Pacífic, però també es troba a un mar veí de la Mediterrània, la Mar Roja. En els darrers anys s’ha observat un augment de l’arribada d’espècies d’aigües més càlides. L’arribada d’aquestes espècies ha estat impulsada pel transport marítim a través del Canal de Suez. Cada any passen fins a 13.000 bucs pel Canal, els quals poden dur adossats infinitat d’organismes marins que mai haurien arribat al Mediterrani pels seus propis medis, encara que també hi ha contribuït l’expansió de l’aqüicultura i l’aquariofília, amb els seus propis accidents.

El peix pallasso va ser observat en aigües del Cap de Creus quan un dels submarinistes del projecte havia fet una immersió per fer un seguiment de l’estat de conservació del corrals blancs.

El peix pallasso és una espècie omnívora que té importants relacions simbiòtiques amb anemones de mar. Aquesta espècie va ser va ésser el primer tipus de peix ornamental marí a ser criat en captivitat amb un èxit total. En captivitat, quan no troben les anemones de mar, també poden establir simbiosi amb coralls durs i blans. Es plantegen diverses hipòtesi per explicar l’arribada d’aquesta espècie. Per exemple, un possible explicació és que sigui una espècie d’aquari alliberada intencionadament o accidentalment i que hagi sofert una mutació genètica. Aquest canvi genètic li pot haver donat unes capacitats que no posseeixen la resta d’individus de la mateixa espècie. Aquest és el cas de la Caulerpa taxifolia, una espècie d’alga pròpia de l’Índic i molt utilitzada en aquariofília, i que actualment s’ha convertit en una de les principals espècies invasores de la Mediterrània.

L’Obsea és un observatori submarí construït per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i el CSIC instal·lat el 2009 a uns 4 quilòmetres de la costa de Vilanova i la Geltrú i a 20 metres de profunditat, en un zona protegida de la pesca i de les dures condicions marines amb esculls artificials. Es tracta del primer laboratori espanyol d’aquestes característiques i té l’objectiu d’estudiar a temps real el fons marí mediterrani des d’Internet, doncs està connectat a la costa mitjançant un cable mixt d’energia i comunicacions.

L'observatori submarí OBSEA vist des de les profunditats.

Aquest projecte segueix treballant per a realitzar una base de proves per al desenvolupament d’instrumentació oceanogràfica. Per altra banda, el laboratori també està proporcionant informació molt valuosa a la comunitat científica, doncs la investigació marina requereix de cada cop més recol·leccions de dades de tipus mediambiental, amb millors resolucions temporals i sèries més llargues. Els mètodes més tradicionals ja no són adequats en ecosistemes marins, que tenen dinàmiques molt lentes, i només l’adquisició contínua de dades durant llargs períodes de temps permet detectar canvis climàtics a la vegada que es detecten successos més singulars.

La plataforma mesura paràmetres com la qualitat de l’aigua, la quantitat de diòxid de carboni, les erupcions volcàniques i la salinitat del Mediterrani (la quantitat de sals dissoltes en l’aigua), per la qual cosa, l’Obsea pot realitzar una observació a temps real de múltiples paràmetres del medi marí. Aquesta informació servirà per avaluar els efectes del canvi climàtic, la salut del mar o preveure tsunamis, i tot en directe.

Emplaçament de l'Obsea al fons, a 20 metres de profunditat i a aproximadament 4 km de la costa.

Després de dos mesos de probes la plataforma va començar la seva autèntica investigació. Qualsevol científic pot accedir a la web d’Obsea i utilitzar les dades que es recullin, juntament amb les recollides per l’estació meteorològica, doncs el projecte l’han posat en marxa en el potencial del “free knowledge” per deixar que les dades flueixin dins de la comunitat per a que aquesta informació generi més coneixement. De moment qualsevol persona es pot registrar com a usuari i veure en directe el que passa a 20 metres de profunditat i accedir a dades de temperatura, pressió, direcció i intensitat del vent, humitat, precipitació, conductivitat, salinitat, velocitat del so a l’aigua, els sons captats per l’hidròfon, la direcció de les onades i de les corrents, etc. Tot i així, més endavant es crearà un protocol per a determinar qui pot accedir a les dades (principalment la comunitat científica).

L'Obsea a bord del buc que el va instal·lar.

En el futur el laboratori arribarà als 3.000 metres de profunditat i es connectarà amb altres plataformes similars distribuïdes pel Mediterrani, de manera que es podria construir una xarxa de centres per controlar tots els fenòmens que es produeixen en el Mediterrani. Detectar la variació del nivell del mar produït per l’escalfament global, o la detecció de riscos geològics seran els nous objectius que s’afegirien a la llista dels que actualment ja persegueix l’Obsea.

Paisatge que envolta al laboratori submarí.

Font: Obsea, La Vanguardia, Vistaalmar

Fotografies: Obsea, google maps

Doncs Oceana ens respon a aquesta pregunta amb un comunicat que ha publicat aquest dies.

A la Mediterrània hi ha nombrosos projectes de plataformes i pous petrolífers. Diversos països han apostat per concedir noves llicències d’explotació de petroli en la Mediterrània. Itàlia ja té en actiu 66 pous petrolífers, la majoria concentrats a l’Adriàtic i al sud i oest de Sicília, i pretén permetre l’obertura de, almenys, 24 més. Algunes d’aquestes explotacions es realitzarien sobre muntanyes submarines i altres ecosistemes d’alt valor ecològic. D’aquestes noves concessions es beneficiaran empreses com Shell, entre altres. Desenes més de pous petrolífers es troben actius a la Mediterrània, sobretot en aigües d’Egipte, Tunísia, Líbia, Malta i Croàcia, on també hi ha plans per permetre noves explotacions d’hidrocarburs.

En el cas d’Espanya, les explotacions petrolíferes es concentren davant la costa tarragonina. Les concessions d’explotació existents de gas natural es troben principalment en el golf de Cadis i davant el Cap Matxitxako. També s’han autoritzat investigacions a la recerca de petroli i gas davant les costes de Màlaga, Astúries i Canàries, i estan pendents les sol • licituds per les costes valencianes, granadines i Almeria.

La Mediterrània és ja avui en dia el mar més contaminat per hidrocarburs del planeta, ja que rep anualment entre 400.000 i 650.000 tones de petroli, olis, residus oliosos, etcètera.

Font | Oceana

Imatge | Marinephotobank

Són espècies que fins ara no es coneixien a la Mediterrània, tropicals i subtropicals procedents de l’Atlàntic, que se suposa que han entrat per l’Estret de Gibraltar. També s’ha constatat que les espècies termòfiles de la Mediterrània, com el peix llimona o cirviola, augmenten al mar balear, mentre les espècies boreals, com el xanguet, estan en clara regressió.

La raó que aquests peixos exòtics es quedin a la Mediterrània occidental, en un fenomen anomenat “tropicalització“: els peixos troben unes condicions més favorables per al seu desenvolupament per l’augment de la temperatura de l’aigua registrat durant la segona meitat del segle XX , a causa de l’escalfament global.

No totes es comporten igual, algunes tenen una presència regular, altres només passen ocasionalment com alguna espècie de tauró i altres grans pelàgics, que fan incursions i entren i surten de la Mediterrània.

A la Mediterrània occidental no s’ha detectat que la presència d’aquests peixos hagi generat problemes de competència enfront de les espècies natives. En canvi aquesta problema s’està donant a la Mediterrània oriental, on en alguns casos les espècies foranes han desplaçat a les natives de la zona, traduint-se en un canvi en les captures de les pesqueries comercials.

Les dades són les conclusions d’un estudi realitzat pel centre regional de Balears de l’Institut Espanyol d’Oceanografia.

Font | El Mundo

Imatge | Laszlo-photo

L’aplicació del projecte permet classificar els naufragis, cronològicament, pel tipus d’incident, per la ruta que seguien o per la nacionalitat dels vaixells entre d’altres. El projecte està obert a qualsevol persona que hi vulgui col·laborar, aportant nova informació sobre naufragis que coneguin.

Observant el mapa es pot veure que la major part del naufragis es concentren a la part oriental del Mediterrani, a les costes italianes i gregues, encara que algun naufragi s’ha localitzat a les nostres costes.

Els autors del projecte, un investigador del Massachusetts Institute of Technology i un periodista italià, volen donar a conèixer els naufragis del vaixells coneguts com “vaixells tòxics” i investigar sobre la possibilitat que alguns d’aquests naufragis hagin estat intencionats, amb la finalitat de desfer-se de substàncies perilloses.

Font | Canal Solidari

Escombraries a una platja d'Huelva

Respecte al Mediterrani, s’ha observat que un 55% de les escombraries provenen de les activitats d’oci de la platja i estan compostes per plàstics (ampolles, taps, bosses) i alumini (llaunes). Aquests residus són molt persistents i es degraden amb molta lentitud, fet que permet que puguin ser transportats per corrents marines i contaminar zones molt allunyades d’on s’originaren.

Els cigarrets i els seus filtres, així com les llosques suposen un 45 % de les escombraries marines. Aquest percentatge és molt superior a la mitjana d’altres zones on les restes de tabac corresponen a un 32%.

Via | El País

Imatge | Huage