És cert que tirar plàstics a la mar des de les embarcacions ja està prohibit des dels anys 70, però la producció i usos del plàstic a terra han augmentat molt, i per tant es pot dir que l’arribada de residus plàstics a la mar s’ha incrementat des de mitjans de 70. Un dels fets més estranys que s’han remarcat en aquesta investigació és que la quantitat de plàstics que s’han trobat al mig de l’Atlàntic no ha anat augmentant com tocaria, sinó que han disminuït.

On s'amaguen els plàstics de Atlàntic?

On han anat el residus de plàstic?  Els plàstics són resistents a la biodegradació i poden tardar dècades i dècades a degradar-se. Normalment, el sol i les onades van esmicolant els plàstics i poc a poc es van convertint en peces de pocs mil·límetres que poden causar danys a la fauna marina. Una de les possibles explicacions d’aquesta misteriosa desaparició és que les peces de plàstics siguin prou petites per travessar les xarxes utilitzades a l’estudi (el diàmetre dels forats de la xarxa es de sols 0,3 mm) o que simplement s’han adherit a altres plàstics i no han estat recollits per les xarxes.

Els investigadors del Sea Education Association pensen que és difícil que existeixi una via per on puguin escapar els plàstics de les corrents que els concentren. Altres científics com Simon Boxall del National Oceanography Centre de Southampton (Anglaterra), que no van intervenir en l’estudi, pensa que el vòrtex de l’Atlàntic nord pot tenir vies d’escapament com per exemple el corrent del Golf. Segons afirma s’han trobat altes concentracions de plàstics a l’Àrtic.

Distribució de plàstics a l'oceà Atlàntic segons l'estudi del SEA

Però al cap i la fi, el problema d’on van els plàstics de l’Atlàntic no és massa important. Allò que de veres és greu és que els plàstics s’esmicolen i formen peces microscòpiques que poden ser menjats i absorbits pels organismes, contaminar-los o entrar les xarxes tròfiques. Alguns estudis suggereixen que algunes substàncies que contenen els plàstics poden actuar com a disruptors endocrins.

Font | NewScientist

Imatges | SEA

Fins ara la Sopa de plàstic del Pacífic és la que ha rebut l’atenció dels mitjans de comunicació i ha estat objecte diverses investigacions. Però des dels anys 70 ja es coneixia l’existència de una gran concentració de plàstics a l’Atlàntic Nord, però per desgràcia no havia estat objecte d’investigacions. Recentment investigadors de l’Organització Educativa sobre el Mar de la Institució Oceanogràfica Woods Hole han confirmat la presència d’altes concentracions de restes de plàstic a la zona occidental de l’Atlàntic Nord.

Plàstics trobats a l'Atlàntic

Aquesta associació ha duit a terme navegacions semestrals entre 1986 i 2008. Al llarg d’aquest 22 anys més de 64.000 peces individuals de plàstic van ser recollides en 6.100 localitzacions analitzades anualment. L’estudi, publicat a la revista Science, apunta que les quantitats de plàstic trobades són comparables a les registrades a la regió del Pacífic. Les més altes concentracions de plàstics s’han trobat des de la latitud de Virgínia fins la de Cuba. Es calcula que aquesta Sopa té una concentració d’unes 4.000 peces de plàstics per milla quadrada, encara que en alguns llocs la concentració puja fins 250.000 peces de plàstic per milla quadrada.

Un fet sorprenent ha estat que la concentració de plàstic no ha minvat al llarg dels 22 anys que ha durat l’estudi, tot i que l’eliminació de plàstic s’ha incrementat de forma substancial. Els autors encara han de trobar una explicació en aquest fet.

Font | Wired

La platja, d’uns 5 km de llargària, acumula tones i tones de deixalles, sobre tot plàstics. Aquesta brutícia no la deixen el visitants de la platja, prové de la Gran Taca de Plàstic del Pacífic.

La Gran Taca de Plàstic del Pacífic és un gran abocador flotant. És com una gran “sopa de plàstic” que flota a l’oceà Pacífic amb una mida de 13 milions de km2, unes 36 vegades la superfície d’Espanya; segons els científics, és el major abocador del món.

Les corrents giratòries del Pacífic conduïxen les deixalles de les desembocadures dels rius  fins al mar obert, on viatja durant diversos anys fins assolir el cor de l’oceà. La massa està composta per objectes procedents del Japó, Xina, Canadà i EUA, fragments de plàstic que el mar és incapaç de descompondre i que poden seguir surant durant centenars d’anys.

Corrents marines del Pacific Nord i situació de la Gran Taca

El “descobridor” de la Gran Taca va ser Charles Moore. A l’any 1997, Moore va ser el primer investigador marí a alertar sobre la presència d’una gegantina taca d’escombraries flotant al Pacífic. Des d’aleshores, i al capdavant de la Fundació Algalita, ha viatjat una i altra vegada a la zona per ampliar els seus estudis i alertar sobre una societat la el dany Què estan fent els plàstics a la vida marina.

Via | Fogonazos

Imatge | Trashed