Un estudi comparatiu entre els grans parcs comercials i els mercats municipals conclou que, en general, aquests darrers generen menys impacte ambiental. L’estudi s’ha presentat en el decurs del 1er Congrés de Mercats Municipals de Catalunya. L’estudi s’ha realitzat comparant diversos vectors ambientals associats a la compra d’una cistella estàndard a diversos mercats municipals i en un gran parc comercial.
Respecta a l’energia gastada en el dos tipus de mercat, la unitat de mesura ha estat els kWh/ cistell que en el Parc Comercial ha donat la xifra de 1,7 i en els Mercats Municipals de 0.6. En conseqüència la compra de la cistella estàndard requereix 6 vegades més d’energia en la gran superfície que en el mercat (gràcies a un comentari de n’Eloi, veig que aquesta dada de 6 vegades superior no me quadra). En canvi el transport dels treballadors consumeix lleugerament més energia en els mercats municipals respecte al parc comercial, degut a que aquests darrers tenen menys treballadors per superfície.
Tots tenim molt clar a quin contenidor s’han de llençar el diaris vells, les llaunes o les ampolles de vidre. Però quan ens pregunten on hem de tirar els taps de suro de les ampolles de vi, el paper d’alumini, els papers de les magdalenes, les safates de porexpan o els escuradents, la cosa ja no està tan clara.
Per tenir clar on tirar aquests residus més dubtosos podem consultar un cercador molt útil que podreu trobar al web d’Ecoembes, una societat anònima sense ànim de lucre constituïda per un grup d’empreses en pro del reciclatge i d’una gestió adequada de residus. El cercador és molt senzill i pots introduir el nom del residu que et crea dubtes i automàticament t’indica on ha d’anar.
“In fondo al mar” (Al fons del mar) és el títol d’un nou projecte que recull i denuncia tots els naufragis de vaixells carregats amb substàncies perilloses. El projecte ens mostra en una interessant aplicació del Google Maps els naufragis, dels últims 30 anys, que s’han produït en el Mediterrani de vaixells carregats amb contaminants i també recull informació sobre les circumstàncies, la càrrega i les característiques dels vaixells enfonsats.
L’aplicació del projecte permet classificar els naufragis, cronològicament, pel tipus d’incident, per la ruta que seguien o per la nacionalitat dels vaixells entre d’altres. El projecte està obert a qualsevol persona que hi vulgui col·laborar, aportant nova informació sobre naufragis que coneguin.
Observant el mapa es pot veure que la major part del naufragis es concentren a la part oriental del Mediterrani, a les costes italianes i gregues, encara que algun naufragi s’ha localitzat a les nostres costes.
Els autors del projecte, un investigador del Massachusetts Institute of Technology i un periodista italià, volen donar a conèixer els naufragis del vaixells coneguts com “vaixells tòxics” i investigar sobre la possibilitat que alguns d’aquests naufragis hagin estat intencionats, amb la finalitat de desfer-se de substàncies perilloses.
En el 2004, es va decidir la construcció d’un cementiri nuclear, tècnicament anomenat com MTC (Magatzem Temporal Centralitzat) i aquests dies es presenten els municipis candidats per allotjar en el seus terrenys aquesta instal·lació. El primer va ser Yebra i ara l’ha seguitAscó. (Actualització: Finalment són 8 les candidatures acceptades per optar al MTC). Com tot, aquestes instal·lacions tenen el seuspros i contres. Però en aquest apunt no parlarem de les conseqüències polítiques o socials d’aquest fet. Veurem com és un cementiri nuclear i per a què serveix.
Si algú en demana on pot estar la platja més bruta del món segurament diria que en algun lloc de sud asiàtic o a les costes del Mediterrani per exemple, no sé. Doncs m’equivocaria, una de les platges més brutes del món es troba al paradisíac arxipèlag de Hawaii, concretament a Kamilo Beach.
La platja, d’uns 5 km de llargària, acumula tones i tones de deixalles, sobre tot plàstics. Aquesta brutícia no la deixen el visitants de la platja, prové de la Gran Taca de Plàstic del Pacífic.
Els residus ja sabem que es poden reutilitzar i reciclar, però no sabia que es podien fer unes sabatilles amb ells, unes sabatilles fetes amb residus electrònics, les “Blazer Pentium 1.0″. Estan dissenyades per l’escultor nord-americà Gabriel Dishaw i pesen uns dos kg.
Embolicar el teu entrepà amb paper d’alumini o plàstic no és l’única alternativa. N’hi ha altres i molt més ecològiques. José Luís Gallego, en aquest vídeo ens explica algunes formes per a embolicar els esmorzars per dur a l’escola o al treball reduint els residus a la mínima expressió possible.
Segur que quan has llegit el titular t’has preguntat: Qui punyetes va a tirar les xancletes a les costes de Kenya? Resulta un fet mal d’explicar i d’entendre a primera vista. Però tot té una explicació. Resulta que la corrent de Somàlia a l’Oceà Pacífic provoca que mils de xancletes provinents de Xina, la Índia, Malàisia i fins i tot Madagascar arribin a les platges de Kenya.
Aquest fet, en principi negatiu, ha estat aprofitat per The Flip Flop Recycling Company, una empresa amb fins socials i que s’ha especialitzat en la recollida d’aquest tipus de sabates i convertir-les en tots tipus d’utensilis.
Joguina feta amb xancletes reciclades
Sols en 2008, els 150 col·laboradors de l’empres van recollir 12.000 kilos de xancletes de les platges, un equivalent a 36.000 parells d’aquest tipus de calçat. En els quatre anys de funcionament de l’empresa han recollit 70 tones de xancletes.
Si vols més informació sobre els residus plàstics que s’aboquen a la mar podeu consultar un post d’Ocenagrafos sin Fronteras.
(Puntuació: -1, 1 vots)
Loading ...
Enllaç: 
