La producció, distribució i destrucció de totes aquestes guies que la gent no vol, suposen un dany innecessari per al medi ambient. Per fer aquestes guies, encara que s’utilitza paper reciclat, suposa l’emissió de mils de tones de CO2 i una enorme despesa d’aigua i de diners.

No seria més lògic evitar la producció i distribució indiscriminada d’aquestes guies i enviar-les sols a la gent que així ho hagi demanat? Si estàs cansat d’aquest malbaratament anual de recursos, pots signar la petició que trobaràs a Actuable i on es demana aturar la fabricació d’aquestes guies i que sols les enviïn a aquelles persones que les demanin.

Imatge | Gizmodo

A banda d’allargar-ne la vida útil, els parlamentaris han proposat afegir un avís a les etiquetes dels productes que expliqui que no és perillós consumir-los pocs dies després que la data de caducitat hagi expirat.

A més a més, s’ha manifestat una intenció clara de donar sortida a aquest tipus d’aliments, ja sigui repartint-los als més necessitats, o bé destinant-los a la fabricació de biomassa. Altres diputats, però, s’han mostrat molt més radicals, hi han arribat a qualificar dedelictives actituds com les d’algunes cadenes de menjar ràpid, que ordenen destruir el menjar si al cap de 10 minuts de la seva producció no l’ha consumit ningú.

En primer lloc, hem de tenir en comte el temps de conservació dels aliments dins d’un congelador:

Dos mesos: Carn en filets. Tres mesos: pa i marisc. Fins a 6 mesos: porc i peix. 10 mesos: Pollastre, aus i fruites. Fins a 1 any: vedella, verdura i llegums.

Per tal de tenir més clars els temps de conservació, podem etiquetar cada producte amb la data en què el vam congelar, i així anirem consumint els productes amb una data de caducitat més pròxima. S’ha de tenir molt present tant els temps de conservació com la data de caducitat dels productes.

En segon lloc, serà molt important com organitzem els aliments en els recipients que els contenen. Generalment, es considera que els envasos que volem congelar s’han d’omplir fins a un 75% de la seva capacitat, ja que els aliments un cop congelats s’expandeixen. A més, per garantir una perfecta conservació, ens hem d’assegurar que els recipients de plàstic estiguin ben tancats, mentre que les bosses de plàstic s’han de col·locar el més planes possible, per tal d’apilar-les i ocupar el mínim espai.

En relació a la temperatura, un congelador ha d’estar a -18 graus, i s’ha d’evitar col·locar-hi aliments calents, ja que n’augmentaria els graus. Així mateix, el menjar que es congela i es descongela no es pot tornar a congelar si no s’ha cuinat. Un cop ho hem descongelat, és millor consumir-ho el mateix dia.

Finalment, es recomana congelar aliments com sopes, purés o plats com els canelons, pastissos o lassanya en porcions petites -individuals, per exemple- ja que així podem decongelar el que necessitem quan ho necessitem i evitem llençar la resta.

Es considera deixalla espacial tant restes de satèl·lits en desús com instruments utilitzats per la reparació i muntatge, així com utensilis relacionats amb la vida espacial. Habitualment aquesta ferralla es mou en òrbites preestablertes, però hi ha hagut ocasions en què dos objectes han col·lisionat, fet que ha originat l’aparició d’altres fragments que s’han escampat al voltant del planeta.

Davant d’una possible caiguda d’alguna deixalla espacial a la Terra, s’ha de tenir en compte dos factors inicials: la majoria de cossos es desgasten a mesura que freguen amb l’atmosfera terrestre -de manera que es redueix la seva mida- i, com  que tres quartes parts de la Terra són cobertes per aigua, la probabilitat que caiguin a l’oceà és molt més alta que no pas en zones terrestres, potencialment habitades per éssers humans.

Malgrat això, la gran quantitat d’objectes que orbiten al voltant de la Terra ha dut a les grans agències espacials a crear unitats dedicades a la vigilància i el seguiment de la ferralla espacial.

Per a saber-ne més| Edu3.cat: Deixalles espacials |Space Deb

Actualment la legislació ambiental de molts de països aplica aquest principi i estableix multes i sancions per aquells de contaminen el medi. Sembla que sols té una aplicació sancionadora i disciplinària, però no sempre és així. Si invertim l’esmentat principi, ens quedaria així “Qui contamina menys, paga menys“, passa a tenir un significat completament diferent. Pot passar de ser un càstig a un benefici.

Una forma beneficiosa i profitosa d’aplicar aquest principi als ciutadans en el residus que generen és el que s’anomena Taxa Justa. El funcionament és molt senzill: hi ha una part fixe del rebut de recollida d’escombraries i la novetat és que a això s’ha de sumar una part variable en funció de si generam menys o mes residus. Per tant quant més residus generem , més pagarem i a la inversa, quan menys generem, menys pagarem.

Aquest tipus de taxes d’escombraries ja són aplicades a Esporles (Mallorca) i Argentona (Maresme). Esporles va ser la localitat pionera a Espanya en aplicar aquest nova taxa en el mes de gener de 2009 i els resultats han estat molt positius. A Argentona (Maresme) també des de el 2009 apliquen un sistema similar.

Segons aquesta taxa, el pagament anual del rebut de les escombraries es divideix en dues parts:

-Una part fixa, de pagament anual, a través d’un rebut, i que es reduïx substancialment

-Una part variable que es recaptarà mitjançant la venda d’unes bosses especials que s’adquiriran als comerços del poble i que seran d’ús obligatori per treure els residus de rebuig. Per exemple a Esporles aquestes bosses valen 1 euro. A Argentona, la bossa de rebuig, de 17 litres i de color vermell, valdrà uns 0,65 euros. Tots aquells residus que estiguin dins bosses incorrectes no es recullen.

Per exemple, en el cas d’Argentona:

- una família que tregui 1 bossa de rebuig i 2 bosses d’envasos a la setmana, pagarà aproximadament 165 euros l’any

- una família que tregui 5 bosses de rebuig a la setmana, pagarà aproximadament 264 euros l’any

- una família que faci una bona recollida selectiva i tregui 1 bossa de rebuig cada 2 setmanes, i 1 bossa d’envasos a la setmana, pagarà aproximadament 130 euros l’any, un import inferior als 151 euros l’any actuals. Si no es modifiqués l’actual sistema, el 2009 cada família hauria de pagar uns 150 euros per cobrir les despeses de gestió dels residus (recollida i incineració).

Però aquest sistema també inconvenients, per exemple que els residus siguin abocats de forma incontrolada a llocs poc transitats (voreres de camí, boscos, etc) o que els residus es portin a altres municipis veïns on no s’aplica aquest taxa.

Internet ha millorat molts d’aspectes de la nostra vida i hem d’aprofitar-nos d’aquestes possibilitats, com per exemple el fet que ens permeti reduir el nostre impacte en el medi ambient. Com? Les compres a la xarxa són una millora ecològica evident, que ens estalvia també temps i diners, de manera que millora doblement la nostra qualitat de vida.

Segons un estudi realitzat per l’Institut Estia-Via, per a la Federació de Comerç Electrònic i Venda a Distància, on s’han comparat  5.400 compres en línia amb compres tradicionals, les compres en línia redueixen en un 35% les emissions de CO2 respecte a les compres tradicionals.

A l'any 84, pensàvem que podríem comprar per internet?

Les millores d’aquest tipus de compra és evident. En primer lloc suposa un estalvi en energia elèctrica. Una botiga en línia utilitza el 30% menys d’energia que una botiga a peu de carrer, ja que aquestes consumeixen moltíssima llum elèctrica i aire condicionat. En comprar per internet l’usuari pot evitar les aglomeracions humanes que fan necessari aquesta classe de consum energètic, contribuint a la reducció d’emissió de gasos. Un altra benefici es que es redueixen les emissions de CO2. El transport col.lectiu de molts comandes fins al domicili del client consumeix fins a un 40% menys de combustible que un viatge particular al centre comercial realitzat per cada compra.

Tampoc cal oblidar que les compres a la xarxa suposen una reducció important del consum de paper en tot el procés de compravenda. Les compres per internet també emeten factures, però en ser electròniques s’evita en un percentatge rellevant el consum de paper i la tala d’arbres que necessiten les fàbriques papereres. Un altre exemple: La fabricació de bitllets a nivell mundial requereix 300 milions de tones de paper l’any. Quan realitzem una compra digital, evitem l’ús i deteriorament dels bitllets físics, de manera que contribuïm a conservar el paper moneda que ja està en circulació. També hi ha una disminució dràstica del consum de plàstic en comprar de forma virtual. En els comerços físics tendim a utilitzar més bosses de les estrictament necessàries.

Els supermercats online  suïssos Leshop han calculat els estalvies ambientals que suposa fer la compra per internet i l’estalvi és evident. Durant un any es calcula que els usuaris d’aquest supermercat on line estalvien 53,9 kg de CO2 i 568 kWh d’energia.

Font | Microsoft

Imatge | Flickr

Respecta a l’energia gastada en el dos tipus de mercat, la unitat de mesura ha estat els kWh/ cistell que en el Parc Comercial ha donat la xifra de 1,7 i en els Mercats Municipals de 0.6. En conseqüència la compra de la cistella estàndard requereix 6 vegades més d’energia en la gran superfície que en el mercat (gràcies a un comentari de n’Eloi, veig que aquesta dada de 6 vegades superior no me quadra). En canvi el transport dels treballadors consumeix lleugerament més energia en els mercats municipals respecte al parc comercial, degut a que aquests darrers tenen menys treballadors per superfície.

Però és en el transport dels clients on es troba el punt feble de la grans àrees i el gran avantatge dels mercats pel fet d’estar situats dins el teixit urbà. En aquest cas el consum energètic associat a la compra és 20 vegades superior en el parc comercial. Res sorprenent si atenem a la seva ubicació en un extrem del municipi que fa que els compradors hagin de recórrer una distància considerable. I també al fet que atrau compradors d’altres municipis.

L’estudi ha calculat també la petjada d’emissions de CO2 entre les dues tipologies comercials i de la comparació n’ha resultat l’emissió d’uns 3kg de CO2 per la compra de la cistella estàndard en un parc comercial i de 0,4 7 kg de CO2 en el cas dels mercats. La primera magnitud correspon, aproximadament ,a recórrer 32 km en cotxe i la segona tan sols 4 km.

En quant els residus, el parcs comercials també superen  el mercat tradicional en impacte ambiental. Per cada compra, el primer genera 250 g de residus, mentre el segon en fa 102 g. Hi ha un matís, però, que cal assenyalar: en els mercats el pes de la bossa de plàstic és molt més important ja que representa el 25% dels residus mentre que en el parc comercial es redueix al 7%, una xifra que cal explicar per l’opció de la bossa reutilitzable de les grans superfícies però sobretot perquè en aquests espais la major part del gènere ja ve envasat.

Font | Sostenible

Imatge | Cayetano

Per tenir clar on tirar aquests residus més dubtosos podem consultar un  cercador molt útil que podreu trobar al web d’Ecoembes,  una societat anònima sense ànim de lucre constituïda per un grup d’empreses en pro del reciclatge i d’una gestió adequada de residus. El cercador és molt senzill i  pots introduir el nom del residu que et crea dubtes i automàticament t’indica on ha d’anar.

Un cercador semblant és el de BCNeta, on per un residu en concret t’indica on l’has de llençar i la situació del contenidor o la instal·lació més adients. Però no sols grans municipis tenen eines per ajudar a reciclar als ciutadans i ciutadanes, Canet de Mar tenen una completa llista de residus i on te diuen a quin contenidor s’han de tirar.

De totes formes, tots els productes que podem llençar al contenidors de recollida selectiva porten a l’envàs el Punt Verd, un símbol que indica que l’empresa fabricant del residu ha pagat a Ecoembes (per envasos de plàstic, llaunes i tetrabricks) o Ecovidrio (per envasos de vidre) amb la finalitat que es realitzi la recollida selectiva d’aquest residus, a través del ajuntaments.

Font | Canal Solidari

Imatge | Togr

L’aplicació del projecte permet classificar els naufragis, cronològicament, pel tipus d’incident, per la ruta que seguien o per la nacionalitat dels vaixells entre d’altres. El projecte està obert a qualsevol persona que hi vulgui col·laborar, aportant nova informació sobre naufragis que coneguin.

Observant el mapa es pot veure que la major part del naufragis es concentren a la part oriental del Mediterrani, a les costes italianes i gregues, encara que algun naufragi s’ha localitzat a les nostres costes.

Els autors del projecte, un investigador del Massachusetts Institute of Technology i un periodista italià, volen donar a conèixer els naufragis del vaixells coneguts com “vaixells tòxics” i investigar sobre la possibilitat que alguns d’aquests naufragis hagin estat intencionats, amb la finalitat de desfer-se de substàncies perilloses.

Font | Canal Solidari

Dibuix del futur MTC

Primer de tot quan parlem de residus nuclears hem de diferenciar dos tipus: els de baixa i mitja activitat i els d‘alta activitat. Els primers són eines, roba de treball, instrumental mèdic i altres materials utilitzats en algunes indústries, hospitals, laboratoris de recerca i centrals nuclears. Aquests ja tenen el seu  cementiri a El Cabril (Còrdova). Els d‘alta activitat estan constituïts bàsicament per el combustible gastat en els reactors nuclears i per altres materials amb nivells elevats de radioactivitat, normalment amb un contingut apreciable de radionúclids de vida llarga. Per a aquest tipus de residus és el nou cementiri nuclear.

Aquest nou cementiri (detalls tècnics) estarà dissenyat per guardar en un únic lloc els residus d’alta activitat que es produeixen a Espanya (12.816 m3). Serà com una nau industrial, d’uns 283 metres de llarg, 78 d’ample i 26 metres d’alta. Els murs serà d’un gruix d’1,5 metros i i els conductes d’aire dels edificis d’emmagatzematge arriben a una alçada de 45 metres respecte al nivell del sòl. El cementiri nuclear de Borssele a Holanda ha servit com a model del que és vol fer.

Les piscines de les centrals nuclears (que ara emmagatzemen els residus nuclears) estan gairebé saturades i el 2011 tornaran de França residus nuclears de Vandellòs I. Vandellòs era l’única central nuclear espanyola que enviava el combustible gastat a França per la seva reelaboració.

En aquesta pàgina d’ENRESA teniu un bon esquema que explica el seu funcionament.