Avui parlarem de les façanes cobertes de vegetació, els anomenats jardins verticals. Aquests jardins ja es poden trobar a moltes ciutats com per exemple Londres, Paris,  Mèxic, Pittsburgh, etc. però per desgràcia tenim una petita representació d’aquests jardins a Espanya.

Jardí vertical del CaixaForum a Madrid

Un del més grans que tenim es troba al CaixaForum de Madrid. El jardí , de 460 m2, té 24 metres d’alçada i és obra del botànic Patrick Blanc, l’inventor del jardins verticals en forma de mur. Per muntar-lo s’instal·lan unes reixetes d’alumini cobertes de plàstic sobre els murs i al voltant seu es cobreixen amb una capa de feltre sintètic en la qual les plantes poden arrelar, mentre que un sistema de reg automàtic s’encarrega de mantenir el feltre humit amb una solució similar a la l’aigua que cau de les cobertes vegetals dels boscos. Si estas interessat en obtenir més informació sobre com es construïxen aquests jardins verticals ho pots fer aquí.

Una altra mostra interessant de l’ús dels jardins verticals, en aquest cas en forma de cub, es troba a Getafe. Aquest està instal·lat a la part superior d’un centre comercial i serveix per camuflar i refredar una torre de refrigeració. Està dissenyat per una empresa que es diu Paisajismo Urbano, que entre altres coses, ha fet el primer jardí vertical d’interior.

Jardí vertical de Sant Vicenç del Raspeig

Al País Valencià, a Sant Vicenç del Raspeig (Alacant) tenen un jardí vertical de 6 pisos que s’ha instal·lat a la nova biblioteca del municipi projectada per l’arquitecte Jose María Chofre.

Tant a Catalunya com a les Illes Balears no tenen la sort de gaudir d’aquests jardins (o no els he trobat). En un proper apunt, tenc previst explicar com fer un mateix aquestes meravelles vegetals

Imatges | Flickr, Urbanalia, Inhabitat

S’estan venent els cotxes elèctrics?
Sí, encara que en un nombre molt limitat. A Espanya, durant el 2010 sols s’han venut 16 vehicles elèctrics. Al 2009 es va matricular un  sol vehicle. Amb l’objectiu d’augmentar aquestes xifres, el juliol de 2009, el Ministeri  d’Indústria,  Turisme i Comerç va aprovar el Pla Movele de mobilitat elèctrica. Segons aquest pla, totes les persones que adquireixin un vehicle elèctric rebran una ajuda directa que oscil·larà entre los 750 i els 20.000 euros. En el  cas d’un cotxe, les ajudes poden arribar al 7.000 euros.

Hem de tenir en compte que a dia d’avui, a Espanya pràcticament no hi ha cap cotxe elèctric a la venda.  Sols hi ha un cotxe elèctric a la venda, el petit Think City, un utilitari 100% elèctric.

En mesos i anys següents, està previst comercialitzar altres models, com Mitsubishi i-Miev, Peugeot iOn, el Citroën C-Zero, etc

Per què ara?
El concepte dels cotxes elèctrics, que funcionen amb bateries recarregables grans en comparació amb els motors de combustió interna de benzina, ha existit des de principis del segle XX. Però l’augment dels temors al canvi climàtic i a la contaminació atmosfèrica i sonora junt a les ajudes públiques i privades, sembla que estant creant un punt d’inflexió per generalitzar l’ús dels vehicles elèctrics.  No obstant tot això, hi ha importants obstacles, com l’elevat preu i el punts de recàrrega. Per exemple a Barcelona s’ha endegat el projecte LIVE, un projecte que neix amb la voluntat d’establir les bases per al desplegament dels vehicles elèctrics, entre elles la instal·lació de 191 punts recàrrega de vehicles entre 2009 i 2011.

Què costa un cotxe elèctric?
Molt més que els cotxes tradicionals. Aquí van una sèrie de preus per fer-se una idea i que estan extrets del catàleg de cotxes subvencionats pel Pla Movele. Els preus són sense IVA.

- Think City, el cotxe més comercialitzat fins ara a Espanya: 34.810 euros

- Mitsubishi i MiEV: 28.720 euros

-  BYD: 29.487 euros

- Peugeot Ion: 29.350 euros

- Tata Indica: 25.862 euros

- Tesla Roadster: 118.000 euros, un somni per a la majoria de nosaltres.

La veritat és que aquests preus estan fora de l’abast de gran part de gent, malgrat les ajudes públiques del Pla Movele. Esperem que d’aquí un temps, si els vehicles elèctrics tenen èxit, baixin els preus.

Què dura una recàrrega?
Depèn del vehicle. Per exemple el Tesla Roadster carrega el 100% de les seves bateries sols en 4 hores, l’Opel Ampera en sols 3 hores. En altres vehicles, la recarrega pot durar entre 5 i 9 hores.

On es poden recàrregar?
A casa, per començar. Es suficient un endoll de 220 V al nostre aparcament. Actualment la recàrrega, tant si es fa de dia com de nit, val el mateix. Carregar un cotxe per poder utilitzar-lo uns 100 km costa sols 1.50 euros. Però segons augmenti el nombre d’unitats en circulació passarà com amb els mòbils i sorgiran tarifes de recarrega segons franges horàries, de manera que recarregar en hores “vall” (quan el consum és menor) resulti molt econòmic.

Un altre punt on podem recàrregar el nostre cotxe són els punts de recàrrega públics. Segons el Pla Movele, entre 2009 i 2011 s’instal·laran 500 punts de recàrrega. La instal·lació de punts de recàrrega també s’ha estes a centres comercials. L’altra opció és “omplir” la bateria en una electrolinera. Però en aquestes, la recàrrega s’ha d’efectuar de manera més ràpida (entre 15 i 30 minuts).

Per ampliar la informació podeu llegir aquest article de El País.

Com d’ecològics són els cotxes verds?
Els cotxes elèctrics no emeten cap gas, per tant sols per aquesta raó ja podem dir que són més sostenibles i ecològics que els cotxes de combustió, que emeten grans quantitats de diòxid de carboni. Però la qüestió es complica si es considera la font d’energia dels cotxes elèctrics. En un recent estudi del MIT es va veure que els cotxes elèctrics recarregats a zones on la font d’energia és nuclear o renovable, es pot dir que són realment més ecològics que el cotxes de combustió. Si la recàrrega es fa a zones amb una font d’energia bassada en el carbó, l’ús de cotxes elèctrics pot ser pitjor que l’ús de cotxes convencionals. També hi ha la qüestió de com reciclar les bateries, que, tot i que no contenen les substàncies químiques càustiques de bateries d’automòbils convencionals, poden ser molt pesades i no són adequades per als abocadors a gran escala.

Aquests cotxes tenen un veritable futur?
El futur que tengui depèn de nosaltres. En aquests moments, els preus i les infraestructures no acompanyen el foment d’aquest nou vehicle, però el fet que poc a poc es vagi estenent el seu ús tant a les Administracions Publiques com particulars, pot  fer que el cotxes elèctrics tenguin un futur prometedor. Es interessant conèixer el punt de vista d’un usuari  català d’un vehicle elèctric, per comprovar que les seves avantatges poden ser molt superiors als inconvenients.

Per llegir més sobre el tema, podeu consultar aquest article de El País

Aquest esdeveniment està gestionat a través del web www.askacurator.com, on pots consultar el mètode per fer les preguntes i la llista de museus, galeries i centres de tot el món que participen en la iniciativa, agrupats per països i categories, segons siguin centres de ciència, museus o galeries d’art.

El Museu de Ciències Naturals de Barcelona és el primer museu científic espanyol que participa en la iniciativa. Altres dos museus, també catalans, participen en aquest iniciativa, el Museu Picasso de Barcelona i el Museu de Vida Rural de L’Espluga de Francolí.

Com és faran les preguntes? Doncs amb una de les xarxes socials que té més èxit i embranzida en aquest moment: Twitter. La participació es fa mitjançant el hashtag #askacurator. Durant el dia 1 de setembre, tothom que ho desitgi podrà seguir les respostes dels experts i conservadors del museu mitjançant el hashtag esmentat.

Les preguntes adreçades al  Museu de Ciències Naturals han de tenir el següent format: @museuciencies + pregunta+#askacurator. Aquest dia haurem d’estar connectats al Twitter  ja que serà interessant presenciar el debat i veure les preguntes que es fan.

Actualització: Finalment varen participar 12 museus espanyols i en aquest enllaç podeu llegir com va anar l’esdeveniment.

Font | Museu de Ciències Naturals de Barcelona

Imatge | Ask a Curator

És cert que tirar plàstics a la mar des de les embarcacions ja està prohibit des dels anys 70, però la producció i usos del plàstic a terra han augmentat molt, i per tant es pot dir que l’arribada de residus plàstics a la mar s’ha incrementat des de mitjans de 70. Un dels fets més estranys que s’han remarcat en aquesta investigació és que la quantitat de plàstics que s’han trobat al mig de l’Atlàntic no ha anat augmentant com tocaria, sinó que han disminuït.

On s'amaguen els plàstics de Atlàntic?

On han anat el residus de plàstic?  Els plàstics són resistents a la biodegradació i poden tardar dècades i dècades a degradar-se. Normalment, el sol i les onades van esmicolant els plàstics i poc a poc es van convertint en peces de pocs mil·límetres que poden causar danys a la fauna marina. Una de les possibles explicacions d’aquesta misteriosa desaparició és que les peces de plàstics siguin prou petites per travessar les xarxes utilitzades a l’estudi (el diàmetre dels forats de la xarxa es de sols 0,3 mm) o que simplement s’han adherit a altres plàstics i no han estat recollits per les xarxes.

Els investigadors del Sea Education Association pensen que és difícil que existeixi una via per on puguin escapar els plàstics de les corrents que els concentren. Altres científics com Simon Boxall del National Oceanography Centre de Southampton (Anglaterra), que no van intervenir en l’estudi, pensa que el vòrtex de l’Atlàntic nord pot tenir vies d’escapament com per exemple el corrent del Golf. Segons afirma s’han trobat altes concentracions de plàstics a l’Àrtic.

Distribució de plàstics a l'oceà Atlàntic segons l'estudi del SEA

Però al cap i la fi, el problema d’on van els plàstics de l’Atlàntic no és massa important. Allò que de veres és greu és que els plàstics s’esmicolen i formen peces microscòpiques que poden ser menjats i absorbits pels organismes, contaminar-los o entrar les xarxes tròfiques. Alguns estudis suggereixen que algunes substàncies que contenen els plàstics poden actuar com a disruptors endocrins.

Font | NewScientist

Imatges | SEA

Fins ara la Sopa de plàstic del Pacífic és la que ha rebut l’atenció dels mitjans de comunicació i ha estat objecte diverses investigacions. Però des dels anys 70 ja es coneixia l’existència de una gran concentració de plàstics a l’Atlàntic Nord, però per desgràcia no havia estat objecte d’investigacions. Recentment investigadors de l’Organització Educativa sobre el Mar de la Institució Oceanogràfica Woods Hole han confirmat la presència d’altes concentracions de restes de plàstic a la zona occidental de l’Atlàntic Nord.

Plàstics trobats a l'Atlàntic

Aquesta associació ha duit a terme navegacions semestrals entre 1986 i 2008. Al llarg d’aquest 22 anys més de 64.000 peces individuals de plàstic van ser recollides en 6.100 localitzacions analitzades anualment. L’estudi, publicat a la revista Science, apunta que les quantitats de plàstic trobades són comparables a les registrades a la regió del Pacífic. Les més altes concentracions de plàstics s’han trobat des de la latitud de Virgínia fins la de Cuba. Es calcula que aquesta Sopa té una concentració d’unes 4.000 peces de plàstics per milla quadrada, encara que en alguns llocs la concentració puja fins 250.000 peces de plàstic per milla quadrada.

Un fet sorprenent ha estat que la concentració de plàstic no ha minvat al llarg dels 22 anys que ha durat l’estudi, tot i que l’eliminació de plàstic s’ha incrementat de forma substancial. Els autors encara han de trobar una explicació en aquest fet.

Font | Wired

Notícia extreta del la nota de premsa de la plataforma Som lo que sembrem: www.somloquesembrem.org

Article científic en el Chemical Research in Toxicology http://sembremvalles.files.wordpress.com/2010/08/paganelli10_tx1001749.pdf

Us remeto al blog d’Ester Vivas on hi trobareu el llistat.

http://esthervivas.wordpress.com/2010/01/19/grups-i-cooperatives-de-consum-agroecologic-a-barcelona/

En els anys 1969 i 1970, els països més industrialitzats varen començar a preocupar-se i prendre consciència dels problemes ambientals. Preocupació que culminaria, entre altres fets importants, en l’organització del primer Dia de la Terra. En resposta a aquest creixent interès ambiental, una empresa de Chicago, Container Corporation of America (CCA), que fabricava embalatges de cartró va organitzar un concurs d’idees per trobar un símbol que representés els productes reciclats destinat a estudiants d’art i disseny. El guanyador del concurs, al qual es van presentar més de 500 propostes, va ser un jove de 23 anys, estudiant de la University of Southern California, Gary Anderson.

Gary Anderson (a la dreta) amb el seu disseny

Poc podien pensar l’empresa organitzadora del concurs i el seu guanyador, que aquest símbol acabaria per convertir-se en un dels més difosos i coneguts de la història. Anderson es va basar per fer el seu dissany en la banda de Moebius. El va dissenyar totalment a mà amb ploma i tinta, sense cap dels programa de disseny que tenim avui dia. Sols va treballar el disseny durant 2 ó 3 dies, encara que ja havia reflexionat sobre la imatge durant algun temps. Dels tres dissenys presentats per Anderson, el triat com a guanyador va ser el més senzill. L’empresa organitzadora del concurs va deixar el símbol com a domini públic, i no va optar per registrar-lo. D’aquesta manera qualsevol persona podia contribuir a millorar i difondre el nou símbol. Per aquesta raó, actualment hi ha moltes variacions del símbol que s’han desenvolupat al llarg dels anys.

Font | Tecnologia Obsoleta

Imatge | Wikipedia

Aquest any, el guardó ha estat per Humberto Ríos pel desenvolupament de l’agricultura ecològica al seu país, Cuba. Ja són 55.000 agricultors i 100 científics els que es dediquen a la implementació i explotació sostenible de les terra a Cuba. Aquest Doctor en Ciències Agrícoles ha posat a produir terres abandonades i ha vist com les collites s’han multiplicat per tres, el que ha reportat sobirania i suport als productors i poc a poc retalla la seva dependència de l’exterior.

Humberto Ríos, guanyador del Premi Goldman 2010

Humberto, investigador de l’Institut Nacional de Ciències Agrícoles (INCA) de l’Havana, va crear el Programa d’Innovació Agropecuària Local (Piale) i un moviment participatiu d’agricultura auto sostenible amb mètodes racionals de cultiu. Va posar a disposició dels pagesos tota la diversitat genètica de llavors preservades en institucions científiques, propiciant que aquests creessin les seves pròpies xarxes experimentals i aconseguissin resultats notablement superiors en els rendiments sense l’ús d’agroquímics. Humberto Rios propugna una nova organització agrícola, menys centralitzada i desburocratitzada, que implica canvis en la comercialització dels productes i increment dels incentius a productors i consumidors, a través de l’eliminació de tabús impostos des de dalt, que durant anys han llastat l’auge de la producció agropecuària cubana.

Espanya segons dades del Ministeri d’Agricultura és el 8é productor del món en agricultura ecològica. Segons aquestes mateixes dades del 2005, Catalunya és un dels màxims productors de l’Estat amb 54.188 ha (per ampliar la informació podeu consultar el Llibre Blanc de la Producció Agrària Ecològica), li segueix el País Valencià amb 30.793 ha i finalment es situen les Illes Balears amb 15.993 ha dedicades a l’agricultura ecològica.

Font | Ecoticias

Imatge | The Goldman Enverionmental Prize

Ells i altres persones participen en la Zero Emisions Race, una iniciativa que pretén que 31 (crec que són tres sols) vehicles elèctrics facin la volta al món en sols 80 dies. Però recarregar el vehicle al final del dia sense preocupar-se d’on prevé l’electricitat no tendria cap mèrit, per això, també s’han posat per objectiu que la recarrega del vehicles sols es faci  amb electricitat provinent d’energies renovables.

La Zero Race comença avui, 16 d’agost a Ginebra i continuarà fins a cobrir una distància de 30.000 km en 80 dies. Es visitaran 16 països i pasaran per 150 capitals i grans ciutats, com Brussel·les, Berlín, Viena, Kiev, Moscou , Shanghai, Vancouver, San Francisco, Austin i Madrid.

En el mapa de la ruta sembla que passen pel País Valencià i Catalunya. No especifiquen res però calculo que en el mesos de desembre o gener passaren per les nostres terres. Haurem d’estar a l’aguait.