Des de Món Verd, us volem informar d’una iniciativa innovadora i que ens permet descobrir la procedència de la matèria primera d’un aliment elaborat. Aquesta iniciativa l’ha posada en marxa Danone i té com objectiu principal donar-nos a conèixer l’origen de la llet dels seus els iogurts. Introduint un codi al seu web i que apareix a l’envàs, el consumidor podrà viatjar en línia fins a la granja on han produït la llet del nostre iogurt i veure com és el dia a dia dels ramaders.Una dada interessant és que tota la llet que s’utilitza per el·laborar els iogurts Danone, prové de granges espanyoles, no obstant, i segons dades d’un estudi realitzat per l’empresa, un 40 % de consumidors desconeix aquest fet. Més de 600 granges proveeixen de llet a Danone. La llet, una vegada munyida, va directament a uns dels diversos centres de producció que té l’empresa distribuïts per Espanya, d’aquesta forma es garanteix la qualitat i frescor, factors bàsics per a l’elaboració de iogurts.

La iniciativa de Danone, també permet visibilitzar i reconèixer la tasca dels ramaders, una peça fonamental en la nostra alimentació. Diversos vídeos ens permeten conèixer la vida i feina del ramaders que treballen per a Danone, com per exemple la Ramaderia Can Turró a Sta. Mª Palautordera o la Ramaderia Pere Formatgé a Torrelles de Foix.

Ara bé, una menció especial mereix el primer número de la sèrie, ja que ens indica el tipus de granja (o de gallina) que ha produït l’ou. Així doncs, els ous que consumim poden provenir de:

0. Gallines de producció ecològica. Explotacions poc massificades on els animals tenen llibertat de moviment i poden sortir a l’aire lliure. La seva alimentació procedeix (almenys en un 80%) de l’agricultura ecològica i es limita l’ús de medicaments.

1. Gallines camperes. Els animals es crien en naus, però tenen la possibilitat de sortir a l’aire lliure.

2. Gallines criades en sòl. Les gallines són criades en naus densament poblades sense la possibilitat de sortir a l’aire lliure.

3. Gallines criades en gàbies. És el tipus de producció més corrent, on s’utilitzen habitualment antibiòtics i altres medicaments i on es controlen fins i tot les hores de llum amb il·luminació artificial.

Font | Cal Busquets

Una idea semblant s’ha posat en marxa a Espanya, es tracta de Huertos Compartidos,  una iniciativa de la associació Reforesta. Huertoscompartidos.es és una eina per a totes les persones que volen conrear els seus propis aliments, connectant les que disposen de terrenys amb aquelles que necessiten terra per conrear.

Huertos Compartidos és una comunitat formada pels que volen conrear les seves pròpies fruites i verdures, però no tenen on fer-ho i aquells qui disposen d’un petit terreny, i el volen cedir, a canvi d’una part de la collita o que volen simplement ajudar i compartir coneixements amb altres persones.

Aquest projecte no sols es dirigeix particulars, sinó també a entitats públiques i privades: ajuntaments, centres d’ensenyament, associacions, empreses, etc

Els propietaris i hortolans que desitgin unir-se a aquesta comunitat disposen d’una pàgina web, on s’han de registrar. Per altra banda disposen d’un bloc, i estan presents a les xarxes socials com Facebook i Twitter. Per veure totes les ofertes, tant d’oferiments de terrenys com d’hortolans podem consultar un pràctic mapa.

El punt negatiu d’aquest projecte és que encara tenen poques ofertes, especialment de propietaris de terrenys. És freqüent el cas d’hortolans que busquen un terreny i el cas contrari, el de propietaris que ofereixen un terreny però no troben hortolà. Tant a Catalunya com a València existeixen ofertes tant d’hortolans com de propietaris de terrenys.

La idea és molt bona i sols necessita gent que es vulgui unir en aquest projecte i fer-lo una eina dinàmica i útil.

Primer tot farem una llista de aliments i begudes que vaig menjar o beure al llarg del dia. Normalment un aliment o beguda prové d’una sola espècie, però a hi ha vegades que per elaborar un aliment fa falta més d’una espècie, per exemple per fer pa, necessitarem els cereals i el llevat, uns fongs microscòpics com Saccharomyces cerevisiae que s’encarregaran de la fermentació.

En aquesta taula he recollit tot el vaig menjar ahir, indicant l’espècie de la qual prové:

En total, me vaig menjar 38 espècies (els bacteris i fongs els he comptabilitzat com una sola espècie, però a la realitat no és així).

Lògicament, a la biodiversitat que ens menjam depèn molt del nostre règim alimentari i del lloc on vivim. Aquestes diferències les ha plasmat genialment, Peter Menzel, en el seu llibre Hungry Planet, on s’ha fotografiat el menjar de 30 famílies a 24 països.

Font | Grist

Imatge | Flickr

Mentre continua la polèmica, cada any es van incrementant els cultius transgènics. A l’any 2009, la superfície cultivada va augmentar en un 7,2%. Actualment, Estats Units és un del països que més superfície dedica al cultiu transgènic. A l’any 2007 (veure pdf de l’International Service for the Acquisition of Agri-biotech Applications – ISAAA) els Estats Units cultivaren 57,7 milions d’hectàrees, a molta distància del segon productor, Argentina, que va cultivar “sols” 19.1 milions d’hectàrees. Espanya cultiva 0,1 milions d’hectàrees.

La soja, una de les plantes més utilitzades en el cultius transgènics

Abans que la situació se’ns escapi de les mans, faríem bé en mirar més de prop el que fins ara ha estat el laboratori de proves per al cultiu dels transgènics: els Estats Units. Proves que ens comencen a fer veure que no totes les avantatges dels transgènics són tan bones.

Fa cosa d’un mes, un equip de científics nord-americans va demostrar per primera vegada que certes poblacions de plantes de colza genèticament modificades ja estan establertes en la naturalesa. Per tant un dels perills dels transgènics, la problemàtica derivada d’incloure organismes genèticament modificats a la natura, ja s’està donant.

Per altra banda, Monsanto, una de les principals empreses de producció de llavors transgèniques, ha patentat i utilitzat durant molts d’anys uns herbicides, el glisofats. L’ús continuat d’aquest herbicida ha fet evolucionar unes herbes gegants resistents a aquest herbicida, com a resposta de la natura als intents dels humans de alterar-la. Aquestes herbes gegants requereixen bastant més quantitat d’herbicida per controlar-les.

Imatge | Flickr

Aquest any, el guardó ha estat per Humberto Ríos pel desenvolupament de l’agricultura ecològica al seu país, Cuba. Ja són 55.000 agricultors i 100 científics els que es dediquen a la implementació i explotació sostenible de les terra a Cuba. Aquest Doctor en Ciències Agrícoles ha posat a produir terres abandonades i ha vist com les collites s’han multiplicat per tres, el que ha reportat sobirania i suport als productors i poc a poc retalla la seva dependència de l’exterior.

Humberto Ríos, guanyador del Premi Goldman 2010

Humberto, investigador de l’Institut Nacional de Ciències Agrícoles (INCA) de l’Havana, va crear el Programa d’Innovació Agropecuària Local (Piale) i un moviment participatiu d’agricultura auto sostenible amb mètodes racionals de cultiu. Va posar a disposició dels pagesos tota la diversitat genètica de llavors preservades en institucions científiques, propiciant que aquests creessin les seves pròpies xarxes experimentals i aconseguissin resultats notablement superiors en els rendiments sense l’ús d’agroquímics. Humberto Rios propugna una nova organització agrícola, menys centralitzada i desburocratitzada, que implica canvis en la comercialització dels productes i increment dels incentius a productors i consumidors, a través de l’eliminació de tabús impostos des de dalt, que durant anys han llastat l’auge de la producció agropecuària cubana.

Espanya segons dades del Ministeri d’Agricultura és el 8é productor del món en agricultura ecològica. Segons aquestes mateixes dades del 2005, Catalunya és un dels màxims productors de l’Estat amb 54.188 ha (per ampliar la informació podeu consultar el Llibre Blanc de la Producció Agrària Ecològica), li segueix el País Valencià amb 30.793 ha i finalment es situen les Illes Balears amb 15.993 ha dedicades a l’agricultura ecològica.

Font | Ecoticias

Imatge | The Goldman Enverionmental Prize

Ara li toca el torn al jardins. A Estats Units s’ha posat en marxa el SharedEarth, un sistema que permet compartir el teu jardí. És molt senzill, hi ha gent que ofereix el seu jardí (gent que no el pot cuidar o no saben mantenir-lo) i persones que s’ofereixen com a jardiners. A la seva web tenen un mapa i un llistat de tots els jardins i jardiners que s’han apuntat a l’intercanvi. L’intercanvi en principi no és econòmic, no hi ha diners pel mig. En general, tant el propietari del jardí com el jardiner arriben a un acord. Per exemple, el jardiner pot proporcionar les llavors i el propietari del jardí paga l’aigua. La llàstima és que gairebé la majoria dels jardins a compartir es troben a Estats Units. Però la idea és molt bona i a veure si algú s’anima a posar en marxa un projecte similar a les nostres terres.

Primer jardí compartit a SharedEarth

Via| Worldchanging

Imatge | Sharedearth

Al voltant del tema de la ciutat us recomano una exposició, la que podeu veure al CCCB fins el proper 25 d’abril, sota el títol “Local, Local!”.

I el barcelonins, si voleu donar una ullada a la pàgina dels horts urbans, també us donarà idees.