A cada pòster, hi ha una imatge principal amb les espècies de flora i fauna característiques de l’ecosistema en concret, amb informació sobre el nom de les espècies destacades, el grau d’abundància i si es tracta d’una espècie autòctona o introduïda.

Actualment es pot trobar en versió digital un pòster sobre els macroinvertebrats aquàtics i està previst un pòster específic per les següents zones: riu de Sant Nicolau, estany d’Ivars, l’Encanyissada, torrent del cap de Creus, riu Llobregat, riu Ter, riu Tordera, riu Francolí. En aquest moments l’únic pòster disponible és el de l’Estany de Banyoles.

Aquest informe analitza els costos dels casos més greus de contaminació industrial de l’aigua, i especialment el cas de contaminació de Flix.

Flix ha patit durant més d’un segle els abocaments il·legals de substàncies químiques persistents, bioacumulatives i tòxiques (mercuri, cadmi, hexaclorobenzè, policlorobifenils, etc) per part d’Ercros, un fabricant de productes bàsics per a la indústria química i farmacèutica que està ubicat a la zona des de 1897. A l’embassament de Flix s’ha trobat concentracions de mercuri quasi 500 vegades superiors a les d’altres zones similars no contaminades. Les concentracions de PCB també són 80 vegades més altes que les normals.

Vista aèria de l'embassament i la fàbrica Ercros

Segons els plans de sanejament s’han de dragar, tractar i emmagatzemar 760.000m3 de fangs contaminats. Abans de començar amb el dragatge del fang contaminat s’ha de construir un mur per separar la zona contaminada (l’embassament de Flix) del riu (riu Ebre) per tal de minimitzar la mobilitat de contaminants durant la fase d’excavació. Els materials excavats s’han de transportar a una planta de tractament (Abocador Racó de la Pubilla). Probablement alguns del danys patits per l’embassament no seran reparables, malgrat el complicat procés de descontaminació.

Encara que Ercros ha estat declarada culpable, en diverses ocasions, de contaminar de manera contínua el medi ambient, l’empresa no es fa responsable de la neteja de l’embassament. Del total de la seva neteja amb prou feines aportarà el 5% (uns 10 milions d’euros). S’estima que el total de restauració ascendirà a 223.300.000 d’euros, dels quals 117 seran aportats per la Unió Europea a través del Fons de Cohesió.

Aquest cas és un bon exemple de la complexitat, car i lent que és netejar la contaminació tòxica, així com la dificultat d’assignar responsabilitats amb caràcter retroactiu i implementar el principi de responsabilitat ambiental de “qui contamina paga“. Si resulta tan fàcil multar una persona per contaminar un riu, perquè en el cas de grans empreses és quasi impossible?

Font | Sostenible

Imatges | Marfanta

L’acidificació, encara que no hi pensem, és un problema greu de tots els oceans del món i cada cop és més acusat.

Blanquejament dels esculls de corall

Aprofitant l’article de divulgació publicat per National Geographic aquest mes sobre l’acidificació dels oceans vull resumir una mica de què es tracta, per la qual cosa caldrà fer una petita ullada als nostres records de química bàsica. La paraula acidificació fa referència a la disminució del pH d’una substància, en aquest cas de l’aigua de mar. El pH no és més que una mesura de l’acidesa o alcalinitat d’una solució a partir de la concentració d’ions hidronis (H₃O⁺, també a partir dels ions hidrogen, H⁺) que alliberen alguns compostos. Com més gran és la quantitat d’aquests ions més àcida és una substància i com més petita més alcalina o bàsica. El pH es representa en una escala logarítmica que va del 1 al 14, essent de l’1 al 7 àcid i del 7 al 14 bàsic, el pH igual a 7 representa una situació neutre.

L’aigua de mar és lleugerament bàsica, amb un pH de 7,5-8,4 depenent de la zona, la mitja és d’aproximadament 8,2. Aquesta mitja de 8,2 de l’època pre-industrial (1700s)ha baixat a 8,104 en l’actualitat. Potser us sembla una baixada molt pobre, però si tenim en compte que el pH és una mesura logarítmica, és a dir que un pH de 8 és deu vegades més gran que un de 7, la cosa canvia.

Canvi en el pH de la superfície marina causada pel CO2 antropogènic entre el anys 1700s i els 1990s

A què es deu aquest descens en el pH? Actualment se sap que l’atmosfera no conté tot el diòxid de carboni que hem alliberat els humans, sinó que la vegetació i els oceans n’han anat absorbint una part. Concretament s’estima que els oceans n’estan absorbint una tercera part del total emès. Això pot ser una bona ajuda per a la contaminació atmosfèrica, ja que estem parlant de tonelades d’aquest gas retirades de l’atmosfera, però porta serioses conseqüències per al mar.

Cicle Global del Carboni simplificat

El diòxid de carboni atmosfèric quan entra a l’aigua no s’hi queda com a gas, sinó que la major part es dissol i reacciona amb l’aigua en una sèrie de reaccions que alliberen hidrogen a l’aigua i en fan disminuir el pH. Això afecta sobretot als cocolitofòrids (part abundant del fitoplàncton), als coralls, als foraminífers, als crustacis i als mol·luscos, que tenen problemes per a construirse els esquelets i les closques, doncs el material del qual estan fets (carbonat de calci, com les roques calcàries) es dissol en aigües més àcides. Actualment existeixen estudis on es demostra que ja hi han organismes amb problemes de descalcificació, que els fa vulnerables davant dels depredadors o créixer amb deformacions, etc., i pocs arriben a l’edat adulta per a reproduir-se; i com a conseqüència la població es redueix.

Cocolitofòrids (Emiliania huxleyi), imatge obtinguda amb microscopi electrònic de rastreig per Gustaaf Hallegraeff

Ostra (Ostrea edulis) fotografia feta a la costa catalana per Jaume Dalmau Caner

A part dels efectes sobre la calcificació tots els organismes podrien patir efectes adversos, tant directes (en la fisiologia i la reproducció, com pot ser l’acidificació dels fluids corporals) com indirectes (impactes negatius en els recursos alimentaris). Tot i així, encara no s’entén completament com afectarà aquest fet als organismes i als ecosistemes marins, com sempre queda molt per fer i com sempre anem tard i massa lents.

]]> http://monverd.org/natura/2011/04/20/que-es-realment-lacidificacio-dels-oceans/feed/ 2 http://monverd.org/natura/2011/03/23/barcelona-es-la-ciutat-europea-amb-un-menor-consum-daigua/ http://monverd.org/natura/2011/03/23/barcelona-es-la-ciutat-europea-amb-un-menor-consum-daigua/#comments Wed, 23 Mar 2011 18:53:57 +0000 Jaume http://monverd.org/?p=4427 Continua llegint →]]> Ahir va ser el Dia Mundial de l’Aigua i encara que amb un dia de retard, és una bona notícia saber que Barcelona i la seva àrea metropolitana és la metròpolis europea amb un menor consum d’aigua, xifrat en 107 litres per habitant i dia.

Cal recordar que el consum d’aigua es distribueix bàsicament en 4 sectors: agricultura, llar, indústria i serveis. Segons dades de l’INE de 2008, l’agricultura gasta un 75 % de l’aigua, un 12 % es gasta a les llars, un 10 % a la indústria i un 3 % a serveis. En aquest article parlarem únicament del consum a la llar.

El consum de Barcelona i la seva àrea d’influència contrasta amb el d’altres ciutats similars com Madrid, amb 131 litres diaris per habitant, Estocolm, 273 litres, o Ginebra, 289 litres.

El consum d’aigua per ciutadà baixa progressivament des de 2008. Llavors, cada ciutadà consumia 109,9 litres al dia, el 2009 el consum era de 108,4 litres al dia i en 2010 de 107,4.

Els municipis amb més consum d’aigua són Sant Cugat del Vallès i Begues, que estan sobre els 140 litres per ciutadà i dia. El gràfic següent correspon al 2009.

Aquestes dades es poden consultar en el dossier de Dades Ambientals de l’Entitat de Medi Ambient de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Si estau interessats en consultar el consum d’aigua als diferents municipis de Catalunya, l’IDESCAT disposa de dades de consum absolutes.

Font | Observatorio de la Sostenibilidad en España

Imatge | Flickr

Escoltava la noticia pel televisor i el presentador d’esports no se’n va poder estar de fer crítica pel dispendi d’aigua. Tots sabem que a Abu Dabi tenen molts calers, però també que no hi plou, per la qual cosa tampoc és difícil, que qui més qui menys, es sorprengui pel contrast entre sec i mullat de la noticia.

Tot just l’endemà, i al mateix telenotícies, comentaven l’actualitat i el desenvolupament del campionat del món de snowboard que s’estava disputant a l’estació d’esquí de la Molina. Si voleu que us digui la veritat, les imatges també feien fredar, perquè amb el temps que ha fet les darreres setmanes, les pistes de competició s’han alimentat de neu artificial i les acrobàcies dels participants s’emmarcaven sobre el verd hivernal de les pastures alpines. Segons han informat, han fet falta 150.000 m3 d’aigua polvoritzada a baixa temperatura per a fer-ho possible. I és més, aquests darrers dies ni tan sols es podia produir neu perquè les temperatures no eren prou baixes.

Veure tirar aigua al mig del desert ja desencadena una certa reacció pública als mitjans i més si és per fer córrer cotxes que no van enlloc. Ja és un bon senyal. Un senyal inequívoc que la consciencia sobre el canvi del clima i l’ús desencertat dels recursos es socialitza, tot i que no tan ràpid com per adonar-nos que també el patim, que som còmplices de malbaratar recursos i que comencem a cometre les mateixes barbaritats a tocar de casa. No ho dic per la notable quantitat d’aigua consumida ni per la coincidència que aquest any no ha nevat, sinó per la diferent percepció que generen dues notícies que a mi no em semblen tan diferents tot i les distàncies i el contingut.

Probablement no entendríem que un campionat del món de snowboard es fes a Abu Dabi, i ens passaria desapercebut que les proves automovilístiques es fessin a Montmeló, encara que el resultat final, en termes de consum d’aigua, seria el mateix. Curiós, no? En termes energètics és evident que a Abu Dabi haurien de cremar petroli per a mantenir la neu, però sabem sobradament que tampoc els costaria gaire.

Posats a fer doncs, perquè no es fa el campionat de snowboard a Hèlsinki i les proves de Fórmula 1 a Silverstone…?

L’evidència sobre algunes coses que ens passen i que abans no ens passaven encara ens és difícil d’apreciar, però ho haurem de fer mentre incorporem el mateix esperit crític que apliquem a fets llunyans que ja no ho són, i mentre també ens desenganxem progressivament de l’abundància que ja no tenim.

Aquest article ha estat redactat per Anton Aymemí (@tonaymemi). Gràcies

Aquest any el Blog Action Day es centra en la qüestió de l’aigua. Molts ja coneixem la problemàtica que patim en el tema de l’aigua, contaminació, sequera, desertificació, etc. Però en aquest dia, voldria compartir amb vosaltres una sèrie de fets poc coneguts sobre  l’aigua.

1. Cada setmana, 42.000 persones moren a causa d’aigua no potable i les condicions de vida antihigièniques.

2. Els estudiants de països en desenvolupament perden 443 milions de dies escolars cada any a causa de malalties associades amb la manca d’aigua, sanejament i higiene. Episodis repetits de certes malalties derivades de la mala qualitat de l’aigua, disminueixen la capacitat del nen per aprendre i posar en perill el desenvolupament cognitiu.

3. Més persones tenen accés a telèfons mòbils que als lavabos. Com a resultat, les tones de deixalles humanes no tractades s’obren pas a les fonts d’aigua causant una gran diversitat de malalties, i fins i tot la mort.

4. Els EUA, Mèxic i Xina són líders mundials en el consum d’aigua embotellada; els nord-americans beuen una mitjana de 200 ampolles d’aigua per persona cada any. Més de 17 milions de barrils de petroli són necessaris per a la fabricació de les ampolles d’aigua, 86 % de les quals, mai seran reciclades.

Aquests fets són descoratjadors, però hi ha molta gent que lluita contra això i que poc a poc van trobant solucions.

5. Organitzacions com Intermon-Oxfam, Water.org i Charity Water estan solucionant els problemes de l’aigua potable en els països en desenvolupament, no només per la construcció de pous en aldees remotes, sinó també la creació d’una infraestructura sostenible per mantenir els pous.

6. La persona mitjana fa servir 154 litres d’aigua per dia. No obstant això, l’educació i conscienciació pot començar a reduir el malbaratament.

7. Es poden seguir petits consells per ajudar a evitar la contaminació dels nostres rius i rierols.

8. Comunitats de tot el món estan dient que no a l’aigua embotellada. Si ho feim, no només reduïm dràsticament els residus de l’ampolla d’aigua, sinó que també estalviam un dineral.

Font | TreeHugger

Imatge | Charity Water

Però aquestes dades sobre consum d’aigua, no tenen en consideració la quantitat d’aigua que s’utilitza per elaborar, empaquetar i transportar els productes de consum, es a dir el que es coneix com aigua virtual. El concepte va ser creat per John Anthony Allan, un investigador del King’s College de Londres, i que vol fer referència a l’aigua que consumim però també a la que mengem o vestim.

Imaginem que és divendres, volem donar-nos un caprici i decidim anar a sopar fora. Asseguts en una terrassa amb uns pantalons texans (fan falta 10.850 litres d’aigua per la elaborar-lo i transportar-lo), una samarreta (4.100 litres) i unes sabates de cuir (8.000 litres). Menjam un bistec de vedella (1.600 litres) amb patates fregides (20 litres) i enciam (23 litres) i un copa de vi negre (120 litres). En total, sortir a sopar suposaria una despesa d’aigua virtual de 24.713 litres.

Per a l’obtenció d’aquestes xifres, per exemple en el cas d’un bistec de vedella, es té en compte tant la quantitat d’aigua necessària perquè creixin les pastures que alimenten a la vaca, com la refrigeració i emmagatzematge d’aquesta carn, el seu transport, així com els múltiples condicionants del procés fins a arribar al nostre plat.

A Espanya, segons càlculs d’un grup d’investigadors de la Universitat Politècnica de Madrid, cada ciutadà necessita una mica més d’un milió de litres. D’aquesta manera, l’aigua per beure (entre dos i cinc litres diaris) i per higiene i tasques domèstiques (entre 50 i 200 litres) són una part petita comparada amb els 2.740 litres d’aigua virtual consumits diàriament.

Un altre indicador estretament lligat a l’aigua virtual és la petjada hidrològica o hídrica, concepte ideat el 2002 per Arjen Hoekstra. El concepte és similar al de la petjada ecològica, només que en aquest cas es considera el consum total d’aigua, les característiques del clima i l’eficiència en utilitzar aquest recurs. Interessant és la pàgina Water Footprint que proporciona abundant i bona informació sobre aquest tema, i on fins i tot pots calcular la teva petjada hídrica.

Fonts | Consumer Eroski i Blog de Medio Ambiente

Imatge | Flickr i Flickr

Els científics van mesurar l’impacte de l’activitat humana en el seu entorn a través d’un mètode conegut com Anàlisi de Cicle de Vida (ACV) i d’un sistema d’informació geogràfica.

S’estudiaran un total de 15 àrees de tot el món. D’elles, 8 van ser catalogades com a àrees en perill de desertització, el que representa un 38% de la superfície de la Terra. La sobreexplotació dels aqüífers, l’aridesa, l’erosió i el risc d’incendi són els principals responsables de la desertificació.

La conca del Xúquer, una de les zones de més alt risc de desertització a la Península Ibèrica

Globalment, Àfrica del Nord, Pròxim Orient, Austràlia, el sud-oest de la Xina i l’oest d’Amèrica del Sud són les zones més amenaçades. En una escala de l’1 al 10, aquestes regions  tenen un risc de desertificació de 7,6, segons aquesta investigació. En el cas de la Mediterrània, el risc seria de 6,3 sobre 10. La conca del Xúquer, la del Segura i el sud-est de l’Ebre són algunes de les zones amb més risc de desertificació a causa de les seves condicions climatològiques.

Font| El Mundo

Imatge | Flickr

En el 2009, el preu mitja de l’aigua, considerant la fase d’abastiment, clavegueram i depuració, va ser d’1,50 €/m3. La província on és més cara l’aigua són les Illes Balears amb un preu de 2,65 euros/m3. Mentre que Lugo és la província amb l’agua més barata, sols 0,69 euros/m3.

Preu de les tarifes de l'aigua a diferents províncies

Entre altres aspectes que també es toquen en aquest informe es la comparació del preu de l’aigua a diferents ciutats europees. Segons es pot observar a la taula següent, el preu de l’aigua a Barcelona i altres ciutats espanyoles es situa entre els més barats, si es compara amb ciutats com Copenhaguen on es cobra 4,54 euros.

Tarifes de l'aigua a diferents ciutats europees

Encara que hi ha un consens generalitzat en l’opinió pública sobre la necessitat de fer un ús sostenible de l’aigua, no passa el mateix pel que fa a assumir els costos que això comporta. Si comparam el preu de l’aigua amb diversos serveis i productes podrem veure que clarament és un recurs que en surt massa barat.

Font | Iagua

Via | Eco 13