Venus té una mida molt semblant a la Terra, però el seu clima i atmosfera no tenen res a veure. La presència del diòxid de carboni a l’atmosfera venusiana és massiva, i el cel està cobert per núvols amb compostos de sofre. La pressió atmosfèrica és 90 vegades superior a la terrestre.

La superfície de Venus

El concepte d’efecte hivernacle a Venus assoleix la màxima expressió. El diòxid de carboni reté la meitat dels rajos infrarrojos, de manera que es deixa passar la llum però es reté la calor. El resultat, una temperatura de la superfície que sobrepassa de llarg els 450 graus centígrads.

Recreació de la sonda Magellan de Lakshmi Planum, una meseta suposadament esculpida amb lava

El planeta presenta una gran quantitat de volcans en actiu. La lava és la responsable de les mesetes i passadissos que esgarrapen la superfície del planeta, alhora que, molt probablement, hagin enterrat els vestigis  del passat de Venus.

Sakajawea Patera, un cràter de 215 km per 120

El canal National Geographic va recrear digitalment un viatge espacial a Venus, titulat Planet Venus, the Deathliest planet (Venus, el planeta més mortal), on queda ben clar que, si volem apreciar la seva bellesa, més val que ho fem just abans que es pongui el sol o a l’alba, quan s’erigeix com l’estel més brillant del firmament.

Imatge del Kepler 22B

La combinació de les nombroses característiques per ser un planeta habitable semblen una autèntica loteria. A grans trets, podríem classificar un planeta dins del grup dels habitables si reuneix els requisits següents:

1- L’existència d’àtoms de carboni,  l’únic element que pot crear grans polímers, necessaris per a l’existència de formes de vida tant simples com complexes. La vida basada en el carboni necessita d’una presència determinada de diòxid de carboni, un gas que, mitjançant el cicle del carboni, realitza funcions indispensables per al planeta.

2- L’aigua líquida, que proporciona un moviment idoni per a la circul·lació de mol·lècules i la trobada de reactius químics.

3- El clima. El clima de la Terra es podria qualificar de benigne, sobretot si tenim en compte un altre planeta del sistema Solar amb un diàmetre semblant, Venus, que presenta unes temperatures de calor extremes, i una atmosfera hostil a causa de l’elevat nivell de diòxid de carboni. Mart ha estat tradicionalment un candidat a acollir vida, però les característiques actuals de la seva atmosfera dificulten l’emergència d’aigua a la superfície.

4-  La zona habitable. Una altra de les característiques de la Terra és que és l’únic planeta que es troba en l’anomenada zona habitable del Sistema Solar. Aquest és un tret que comparteix amb el planeta descobert, el Kepler 22B. Això vol dir que ambdós cossos planetaris es troben en una àrea situada a una distància idònia respecte la font d’energia primària, que és l’astre al voltant del qual orbiten.

Les zones habitables dependran de la tipologia de cada estrella. Es considera que el Sol garanteix zones habitables estables durant milions d’anys; però que altres estrelles, amb una massa o temperatura diferents, no poden, de manera que si un dels seus plenetes aconsegueix crear vida, és difícil que la pugui desenvolupar.

5. Els cossos celests del voltant. Els planetes no només estan influïts per l’astre del seu sistema, sinó també pels altres cossos celestes que giren al voltant del sol. En el cas de la Terra, de moment no s’ha produït cap moviment o reacció que la pogués apartar de la zona habitable. A més, els gegants gasosos -planetes immensos fets de gas-, han de ser inexistents en aquesta zona habitable, ja que, de ser-hi, impedirien la  creació de cossos més petits amb possibilitats d’acollir éssers vius.

Tanmateix, és un gegant gasós, Júpiter, el que ha contribuït a preservar la vida al nostre planeta. En tenir una òrbita tan poderosa, és capaç d’engolir o impulsar altre cop cap a l’espai cossos que podrien impactar a la superfície Terrestre i amenaçar les formes de vida. Cal recordar que va ser un meteorit el que va extingir els dinosaures.

6- La tipologia del planeta. Els vuit planetes del Sistema Solar es poden dividir en dos grups: els gegants gasosos -Júpiter, Saturn, Urà i Neptú- i els densos o terrestres -Mercuri, Venus, la Terra i Mart. De moment, els planetes habitables pertanyen a la categoria dels terrestres.

A banda d’aquestes característiques, també s’han de tenir en compte d’altres de caràcter geològic, com la presència d’un nucli actiu capaç de generar un camp magnètic per protegir-se dels vents solars, o químics, com la presència d’oxigen o nitrogen.

La revista Astrobiology publica rànkings de planetes habitables. Val a dir que, en general, la comunitat científica no s’havia posat del tot d’acord en com cercar-los. Alguns prenien la Terra com a referent, mentre altres demanaven una amplitud de mires més gran. És per aquest motiu que, quan s’analitza l’habitabilitat del planeta, es tenen en compte dos paràmetres: l’ESI, l’Índex de Semblança amb la Terra, i el PHI, l’Índex Planetari d’Habitabilitat.

Es considera deixalla espacial tant restes de satèl·lits en desús com instruments utilitzats per la reparació i muntatge, així com utensilis relacionats amb la vida espacial. Habitualment aquesta ferralla es mou en òrbites preestablertes, però hi ha hagut ocasions en què dos objectes han col·lisionat, fet que ha originat l’aparició d’altres fragments que s’han escampat al voltant del planeta.

Davant d’una possible caiguda d’alguna deixalla espacial a la Terra, s’ha de tenir en compte dos factors inicials: la majoria de cossos es desgasten a mesura que freguen amb l’atmosfera terrestre -de manera que es redueix la seva mida- i, com  que tres quartes parts de la Terra són cobertes per aigua, la probabilitat que caiguin a l’oceà és molt més alta que no pas en zones terrestres, potencialment habitades per éssers humans.

Malgrat això, la gran quantitat d’objectes que orbiten al voltant de la Terra ha dut a les grans agències espacials a crear unitats dedicades a la vigilància i el seguiment de la ferralla espacial.

Per a saber-ne més| Edu3.cat: Deixalles espacials |Space Deb

Arbre lunar (Platanus occidentalis) al centre Goddard de la NASA

Després de l’arribada de les llavors, aquestes varen ser objecte de la curiositat i interès de la gent. Durant aquesta època, molts d’aquests arbres varen ser sembrats a ciutats dels Estats Units i llocs relacionats amb l’aeronàutica.

Poc a poc aquests arbres varen caure en l’oblit, fins que David Williams, un dels astrònoms de la NASA, va iniciar al 1996 la recerca i localització d’aquests arbres. Quan va començar, sols tenia localitzats 22, ara són 80. El resultat d’aquest recerca està recollit al seu web.

Malgrat, les espècies sembrades tenen un llarg període de vida, algunes d’elles ja han mort. Les malalties d’aquests arbres morts no es deuen al seu viatge a l’espai segons Williams. Molts d’aquests arbres es varen sembrar vora altres arbres que no havien viatjat a la Lluna, i es va comprovar que en principi no hi havia cap diferència entre ells. Fins i tot, ja hi ha una segona generació d’aquests arbres lunars i si vols ja pots comprar-los per internet i plantar-los en el teu jardí.

Font | Wired

Barcelona

Des de 400 quilòmetres d’altura, busca temps fora de les investigacions i l’aprofita per captar vistes inèdites de ciutats i països de tot el món que, després, difon a través del seu twitter. Es tracta d’imatges inèdites fetes des del Cupola, un mòdul europeu amb set finestres des d’on es té una visió quasi perfecte de la Terra.

Fa dos mesos que va obrir el seu compte a Twitter i ja té prop de 20.000 seguidors, i les seves fotos a Flickr han rebut gairebé dos milions de visites. Els seus seguidors l’han proposat als Shorty Award, els Oscars de Twitter, i està nominat en la categoria de ciència. Al web de l’Agència Espacial Europea podeu escoltar a Nespoli donant les seves impressions i contant la seva experiència fent fotos a bord de la Estació Espacial.

Entre les seves nombroses fotos podeu veure ciutats com Barcelona, València, Tarragona o les Illes Balears.

València

Costa entre Tarragona i Barcelona

Mallorca

Menorca

Eivissa

Font | BTV Notícies i 3cat24

SpaceSounds

Font: Ojo Científico

Enllaç: SpaceSounds

Viatjant a l'espai

Mosques

Un dels primers animals que es varen enviar a l’espai va ser la mosca del viagre (Drosophila melanogaster). Aquestes mosques foren enviades a l’espai per primera vegada amb un coet V-2 a mitjans de juliol de 1946. L’objectiu era experimentar els efectes de l’exposició a la  radiació a elevades altituds. Actualment, la NASA encara està experimentant amb aquest mosques.

Mosca del vinagre

Micos

Els micos, per la seva semblança amb el humans, han viatjat molt a l’espai. “Albert II”, un mico rhesus, va ser el primer mico en ser enviat a l’espai en un coet V-2 llançat des d’Estats Units el 1949. Per desgràcia “Albert II” morí quan el seu paracaigudes va fallar quan aterrava.

“Able” i “Baker” foren els primers micos que varen sobreviure a un viatge a l’espai. Això va ser a l’any 1959, quan un míssil balístic va ser enviat a l’espai amb  “Able”, un mico rhesus, i “Baker”, un mico del gènere Saimiri.

Durant la dècada dels 50 i 60 es varen enviar nombrosos micos a l’espai. Aquest micos portaven sensors que mesuraven els seus signes vitals.

El mico "Baker"

Gossos

El primer animal en òrbita va ser la gossa “Laika” (en els primers intents els coets no orbitaven al voltant de la Terra). La gossa “Laika” va ser enviada a l’espai amb una nau  Sputnik el 2 de novembre de 1957. “Laika” va morir durant el vol però no va ser fins el 2002 quan es varen revelar les causes. “Laika” va morir entre 5 ó 6 hores després del llançament degut a l’estrès i el sobre escalfament de la nau. El fet més tràgic en tota això és que la nau Sputnik 2 no estava preparada per tornar a la Terra i per tant ja es sabia que la gossa “Laika” no sobreviuria al viatge.

Posteriorment, l’ U.R.S.S. va utilitzar de nou dos gossos en un vol d’una nau Sputnik 5. Eren “Belka” i “Strelka” i varen tenir la sort de ser els primers gossos que varen tornar vius a la Terra després d’un vol orbital.

La gossa Laika

Aranyes

El fet d’enviar una aranya a l’espai era per respondre a una pregunta: Pot una aranya construir una teranyina amb gravetat zero?. La resposta és sí. Les xarxes eren una mica diferents al principi però finalment aconsegueixin fer una xarxa ben simètrica. “Anita” i “Arabella” foren les dues aranyes responsables de demostrar aquest fet a l’ SkyLab a l’any 1973.

Terenyina feta a l'espai

Gats

A l’any 1963, el govern francès va enviar a l’espai un gat. En principi havia de ser un gat anomenat “Fèlix” però aquest va escapar, i finalment va ser reemplaçada per la gata “Felicette” que va ser llançada en un coet Veronique AG1 des del desert algerià. Els elèctrodes que portava al cap eren per mesurar els impulsos neurològics

Gata "Felicette" amb electrodes al cap

Ratolins

Els satèl·lits Bion formaven part d’un programa d’investigació de la Unió Soviètica anomenat Biocosmos que es va desenvolupar entre els 60 i 70. L’objectiu d’aquest programa era experimentar amb diferents animals els problemes de radiació a l’espai. Entre els nombrosos  animals que varen ser llançats en el Bion es troben els ratolins

Recuperació del satèl·lit Bion

En lloc d’aquests pobres animals, jo hagués enviat a més d’un humà a l’espai per experimentar amb ells. S’admeten suggeriments.

Fonts: La reserva, Orbiting Frog, Purr ‘n’ Fur, Wikipedia (Animals a l’espai), Wikipedia (Satèl·lit Bion), Wikipedia (Terenyines de les aranyes), Wikipedia (Laika)

Diàmetres dels objectes del Sistema Solar

Imatge a 11.060 x 1.000 pixels.

Font: Teleobjetivo