Quan som petits ens expliquen que la fotosíntesisols la realitzen els vegetals. Més endavant saben que les algues també la fan i alguns bacteris. En els darrers cursos de l’institut o ja a la universitat també ens poden explicar que certs bacteris també són capaços de fer una mena de fotosíntesi, la fotosíntesi bacteriana.
Alguns invertebrats com els coralls, les esponges o les anemones de mar han format relacions simbiòtiques amb algues fotosintètiques. A més, alguns mol·luscs marins, (Elysia viridis i Elysia chlorotica) també tenen una relació simbiòtica amb cloroplasts que capturen de les algues de la seva dieta i que emmagatzemen dins el cos. Això permet als mol·luscs sobreviure només amb fotosíntesi durant mesos.
Però ara i d’acord amb un recent article de la revista Nature, s’ha descobert per primera vegada un vertebrat fotosintètic: la salamandra clapejada (Ambystoma maculatum)
Aquest apunt és molt curt però no m’he pogut resistir a compartir això amb tots i totes. A Big Picture, varen publicar aquestes fotos sobre el vessament de petroli del Golf de Mèxic. Sobren els comentaris
El dodo (Raphus cucullatusera) era un ocell no volador d’una grandària considerable, la seva alçada era d’uns 70 cm i pesava de 13 a 25 kg. Els dodos habitaven a l’illa Maurici, situada a l’oceà Índic. L’home arribà al seu hàbitat al segle XVI. Aquesta arribada portà la propagació de noves espècies per l’illa com el porc i les rates, l’aparició de noves malalties i la destrucció del bosc, del qual depenia la subsistència del dodo. Com a conseqüència es produí la completa extinció d’aquest ocell un segle després de l’arribada de l’home a l’illa.
Recentment s’ha extingit una nova espècie. Pertany als Podicipediformes, un orde d’ocells aquàtics que inclou el cabusso i cabusset. Concretament s’ha extingit el Tachybaptus rufolavatus, un ocell endèmic de mida petita, amb ales molt reduïdes que dificultaven molt el seu vol i el feien quasi sedentari en un petit racó de Madagascar. En el 2010 ha estat declarat com oficialment extint, després de 25 anys sense observacions confirmades. S’ha extingit degut a la introducció d’un peix carnívor i a l’us de xarxes pels pescadors.
Van venir a Barcelona fa més de tres dècades i ho van fer per quedar-se. Els primers exemplars de Myiopsitta monachus o cotorra argentina es van detectar a Barcelona el 1975. Es varen començar a importar com a mascotes, encara que les seves qualitats com animal de companyia són molt discutibles: és esquerpa, fa uns sorolls molt estridents, té facilitat per escapar, pot arribar a ser violenta. Però era una mascota molt barata en comparació amb els lloros i aquest fet va provocar que molta gent adquirís aquest animal. Actualment la seva importació està prohibida , però el mal ja està fet, molts dels exemplars de cotorra aconseguiren escapar de la captivitat o eren abandonats pels seus amos, afavorint l’establiment de nombroses poblacions a les nostres ciutats. La perfecta adaptació d’aquesta espècie a les nostres latituds ha fet que es produís una espectacular explosió demogràfica.
La tonyina vermella (Thunnus thynnus) és un peix gran, voraç, que arriba a pesar fins a 700 quilos. És una excel·lent nedadora. Pot arribar a viure 20 anys, i migrar grans distàncies per tal de reproduir-se i trobar aliment.
Les flotes que es dediquen a la pesca de la tonyina vermella de l’Atlàntic Nord es distribueixen des del Golf de Mèxic fins a Terranova en la part Occidental, i des de les Illes Canàries fins al sud d’Islàndia en la part Oriental, així com a tot el Mediterrani.
La Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona ja fa un temps que fa ús de les tecnologies, i, en aquest camp, són pioners en la instal.lació de web-cams per fer el seguiment de certes espècies en viu i en directe. El seguiment de les cries de d’àliga cuabarrada al Parc del Garraf i al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, des de l’any 2003, va ser el precursor en fer-se a través de petites càmeres situades en els nius. Aquesta iniciativa forma part del programa de protecció d’aquesta rapinyaire en perill constant, l’amenaça principal de les quals són els cablejats elèctrics.
El gat mesquer, la fagina, el sengar, la guineu, el falcó pelegrí, el tritó del Montseny són altres espècies que podreu observar on-line
l'àliga cuabarrada. Dibuix Xarxa Parcs Naturals Diputació de Barcelona
Tot i que moltes persones pensen avui dia que el llop (Canis lupus) és un nou vingut que no havia existit abans a Catalunya, la memòria històrica demostra que el llop era ben present a les muntanyes Pirineu i del Prepirineu, com ho confirma topònims, històries, llegendes, documents i la mateixa tradició oral. Les darreres captures documentades es produeixen a Horta de San Joan (Terra Alta), l’any 1924, i en la mateixa zona, el 1935.
Per sort, encara que tímidament, aquesta espècie extingida a Catalunya va tornant a les comarques pirinenques. Durant els últims 10 anys s’han fet 18 observacions segures de llops a Catalunya, 17 de les quals van ser al Cadí i serres contigües (a la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Berguedà i el Solsonès). L’any 2008 es va confirmar per primera vegada la presència de dos exemplars que anaven junts a l’alt Ripollès. Els llops procedien de les serralades de Madres (França) i dels Apenins (Itàlia).
Des del 2004, la Generalitat porta a terme campanyes de seguiment de l’espècie i, de forma paral·lela, programes d’ajut i suport als ramaders que puguin resultar afectats per l’acció dels animals.
En relació a aquesta arribada de llops, tècnics del departament de Medi Ambient han confirmat per primera vegada en 80 anys la presència d’una lloba a Catalunya.
És possible això? És possible que un peix estigui desaparegut durant 65 milions d’anys? Sí, és cert i el protagonista d’aquesta història és el celacant. El celacant (Latimeria chalumnae) és un peix que es creia desaparegut des del Cretaci, fa 65 milions d’anys. Junt amb els peixos pulmonats són els èsser vius més propers als vertebrats terrestres.
A l’any 1938, a la costa orient de Sud-àfrica, concretament a la desembocadura del riu Chalumna, es va descobrir un exemplar viu d’aquesta espècie que es creia extingida. D’ençà aquell descobriment, han sigut trobats a diversos llocs com les las Comores, les illes Célebes, Kenya, Tanzània, Moçambic, Madagascar.
En l’actualitat s’han identificat dues espècies, la descoberta el 1938: el celacant de les Comores (Latimeria chalumnae), i la de 1998: el celacant indonesi (Latimeria menadoensis), són poblacions considerades molt vulnerables. S’han adaptat a viure a grans profunditats en nínxols ecològics que els han donat una oportunitat davant dels moderns teleostis.
Els 15 exemplars de falcó pelegrí que viuen a l’àrea metropolitana de Barcelona, reintroduïts al 1999, cacen a l’any al voltant de 5.500 aus – coloms, gavines i cotorres, entre d’altres.
A Barcelona viu una parella estable en els penya-segats de Montjuïc, a la Sagrada Família i a la Torre Macosa del Poblenou, a la qual cal sumar una que ho fa a la central tèrmica de Sant Adrià – la primera que va criar des dels anys 70 – i una última que s’ha instal.lat a la Torre Realia de l’Hospitalet – formada per una femella alliberada allà i un mascle nascut a Barcelona. A aquesta població reproductora cal sumar 5 exemplars divagants.
El Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya ha editat el primer catàleg de fauna autòctona amenaçada. S’han identificat 84 espècies de fauna salvatge en perill d’extinció, entre elles mamífers com l’ós bru, la rata d’aigua, el llop i la fura, rèptils com la sargantana pallaresa i peixos com l’esturió i el fartet. Unes 175 espècies estan qualificades de “vulnerables” i 13 espècies més de vertebrats que es consideren extints des del punt de vista de la reproducció.
L'ós bru, una de les espècies en perill d'extinció a Catalunya
(Vota)
Loading ...
