El pacient fotògraf va passar dos anys observant els pardals al seu jardí, i es va convertir en un veritable “cronista de pardals”. En aquesta sèrie d’imatges, es poden veure a aquestes simpàtiques ocellets en situacions i actituds desconegudes per la majoria de nosaltres, i que moltes vegades pot ser captada únicament amb equips especials perquè duren un segon o dos, res més.

Font | Adictamente

Astor en vol

La informació pot aparèixer desagregada per data, per lloc i per la raresa de l’espècie observada, la qual cosa facilita molt la possibilitat de fer cerques.  Per exemple, pots conèixer fàcilment quines espècies més comuns veuràs al Barcelonès, o a qualsevol altra comarca catalana. Si t’agraden les rareses ornitològiques, pots seleccionar les espècies rares vistes recentment a Catalunya o per exemple la categoria d’espècies escapades, animals que han fugit de la gàbia i prosperen en llibertat.

Un web molt útil per saber quins aucells ens trobarem a qualsevol comarca de Catalunya i en qualsevol època

Font |  Recerca en Acció

Font | La Reserva

Lèmmings són uns suïcides

Molts de vosaltres segur que recordareu un joc protagonitzat per els lèmmings, en què els lèmmings es reproduïen per milers i sacrificaven la seva pròpia vida perquè el grup salvés qualsevol obstacle.

Imatge del joc "Lemmings" creat a l'any 1991

És cert que els lèmmings posseeixen una capacitat reproductora espectacular, però el dels suïcidis massius és només cosa del joc, herència d’un mite que es va popularitzar arran de la pel·lícula documental de Walt Disney White Wilderness, de 1958, que va ser un frau absolut.

Encara que l’origen del mite s’ha de buscar més enrere, a principis del segle XX, on ja en un influent llibre infantil de consulta al Regne Unit, la Children ‘s Encyclopaedia d’Arthur Pixi (1908), deia:

Avancen en línia recta, per muntanyes i valls, a través de jardins, granges, pobles, fonts i estanys; enverinen l’aigua i provoquen febre tifoide (…) continuen fins al mar, i en provoquen la destrucció ficant-se al aigua (…) És trist i terrible, però si aquest èxode funest no tingués lloc, els lemmings haurien deixat Europa pelada fa molt temps.

Als ratolins els hi agrada el formatge

Un dels falsos mites més arrelats i que veim repetit a moltes pel·lícules i contes és el fet de que al ratolins els agrada el formatge. En els dibuixos animats, el formatge és com la cocaïna per als ratolins. Els ratolins són capaços d’enfrontar-se a gats durant centenars d’episodis simplement per provar una engruna de formatge.

A la vida real, però, els ratolins prefereixen aliments amb certa concentració de sucre, com fruita o gra. A més, el seu bon olfacte fa que els intensos aromes que emeten els formatges els resulten una mica repel·lents.

Correcamins existeixen i corren molt

Els famosos dibuixos animats del “Coyote i Correcaminos” van popularitza un animal, el correcamins, que es caracteritzava per córrer molt. Aquest animal és de ficció, no existeix.

Els creadors de la Warner es van fixar en un aucell, el Geococcyx californianus, que habita els deserts de Mèxic i sud dels Estats Units. L’aucell té te la mida d’un faisà i no desenvolupa velocitats tan altes com en els dibuixos animats, encara que arriba a uns gens menyspreables 40 quilòmetres per hora.

No obstant això, el correcamins no és el bo de la pel·lícula. Al seu costat, el coiot sembla un sant. I és que el correcamins és un implacable caçador que mata a cops de bec a les seves preses. En els seus territoris de caça, resulta fàcil veure’l caminar amb una serp sortint pel seu bec, ja que no li cap sencera a l’estómac.

Els dromedaris i camells acumulen l’aigua en el gep

El que en realitat emmagatzemen és greix, gràcies a la qual poden passar fins a tres setmanes sense menjar.

L’aigua, l’emmagatzemen en el torrent sanguini: en cas de necessitat poden beure uns 100 litres d’aigua en tot just 10 minuts: el seu estómac i els seus intestins l’absorbeixen de forma molt lenta. El seu plasma sanguini augmenta la seva proporció d’aigua i els seus glòbuls vermells s’inflen fins el 240% de la seva grandària normal sense trencar-se.

Un any d’un gos equival a set d’un persona

Aquesta és un altres dels falsos mites més estes: un any de gos correspon aproximadament a 7 d’humans. El cert és que cada gos envelleix al seu ritme, depenent de la raça i del pes. Per exemple, un gos petit  envelleix més poc a poc que un gos gros. Un gos que tengues 10 anys i pesàs menys de 10 quilos equivaldria a uns 50 anys humans. En canvi un gos de més de 40 quilos de 10 anys també equivaldria a 70 anys humans. Per tant això dels 7 anys no és massa real. Existeixen taules que ens donen l’equivalència entre els anys humans i els d’un gos.

Font | Xataka Ciencia

La web ha estat creada pel Laboratori d’Aplicacions Bioacústiques (LAB) de la UPC, ubicat a Vilanova i la Geltrú. El laboratori aplega un grup multidisciplinar de científics que analitzen la contínua degradació acústica de l’ecosistema marí que s’està donant a l’oceà Atlàntic Nord i al mar Mediterrani. De fet, el LAB té com a objectiu principal el desenvolupament d’aplicacions capaces de limitar els efectes del soroll antropogènic al mar i contribuir en un desenvolupament sostenible de les activitats marítimes.

Entre d’altres projectes, el LAB gestiona la pàgina Listening to the Deep Ocean Environment, que emet el so en directe provinent d’una quinzena d’observatoris repartits pel món.

Imatge | Flickr

Font | Recerca en Acció

Les fotografies mostren la gran varietat de materials (herbes, fulles, molses, tiges, plomes, pèl, etc) que utilitzen  aucells per fer els seus nius.  Les fotos es varen fer en tres museus: The California Academy of Sciences, The Museum of Vertebrate Zoology i The Western Foundation of Vertebrate Zoology. Un fet interessant és que el 12 % dels nius fotografiats corresponen a espècies en perill d’extinció.

Niu de Tangara larvata

Niu de Catharus dryas harrisoni

Niu de Petronia petronia brevirostri

Font | Muy Interesante

El cadell tenia només dos dies quan va ser apartat de la seva mare, després que imatges de videovigilància captades a l’interior de la cova revelessin que la cria gemegava i es rebel · lava tot el temps. Probablement, Siku hagués mort si no hagués estat rescatat.  Les tendres imatges de l’animal penjades a Internet s’han convertit en un nou fenomen viral.

La reproducció asexual és comú entre els invertebrats i és bastant rara en els vertebrats, però no impossible. Aquesta reproducció sense sexe es dona gràcies a la partenogènesi, que consisteix en una segmentació de l’òvul sense fecundar que es produeix per factors ambientals.

Per exemple, en el recent cas de la serp “verge” es va analitzar l’ADN de la mare i d’un dels fills nascut mort. L’anàlisi va revelar que no hi havia cap rastre genètic de mascle, el que suggereix un veritable naixement virginal per partenogènesi, cosa que ha pogut originar-se per l’evolució d’un mecanisme per combatre la falta de companys adequats en aquesta espècie.

La ZSL disposa d’unes 50 càmeres trampa, un dispositiu automàtic usat per captar imatges d’animals en estat salvatge, distribuïdes per tot el món. Les fotografies d’aquestes càmeres serveixen per controlar la biodiversitat d’una zona o una espècie amenaçada per exemple. El simple fet de revisar els mils de fotografies i indicar si apareix algun animal i quin és aquest animal suposa una tasca molt laboriosa.

Aquesta aplicació a part de permetre veure i gaudir de fotos d’animals salvatges, té un objectiu pràctic que és ajudar als investigadors de ZSL. Per cada foto que reps, tens la possibilitat d’indicar si apareix algun animal i dir quin animals és. D’aquest forma, s’ajuda als investigadors a revisar més ràpidament les fotos captades per les càmeres trampa. Si vols veure, algunes de les fotos que s’han enviat mitjançant aquest nova aplicació, pots consultar aquesta galeria.

Font | Wired

La nova forma de fer recomptes va sorgir quan un equip d’investigadors del CTFC, dirigit per Francesc Sardà-Palomera, intentava comptar una població de gavines a una llacuna. S’havia d’anar en una barca i quan s’acostaven a menys de 100 metres, les gavines volaven. Per altra banda, fer el recompte amb una avioneta tripulada era excessivament car.

Per això Sarda-Palomera i el seu equip varen construir un avió teledirigit i el varen equipar amb un GPS, una càmera de vídeo situada al morró de l’avió, a més d’una càmera fotogràfica a la panxa de l’avió, i que permet fer fotos fins una alçada de 130 metres.

D’aquesta forma, l’avió teledirigit va volar sobre la llacuna on havien de fer el recompte i va poder capturar nombroses imatges de la colònia de gavines, sense pertorbar els ocells. Després de l’aterratge de l’avioneta, l’equip va poder utilitzar les imatges preses i les coordenades GPS per inventariar les aus adultes i els seus nius.