Plot, un naturalista inquiet i amb les millors intencions de fer avançar la ciència de l’època, no va tenir gaire encert. Basant-se en les dades disponibles en aquella època i en parts de la Bíblia, el reverend va creure que l’os pertanyia a un gegant. I en una desafortunada sèrie d’hipòtesis posteriors, aquest mateix fòssil va ser pres pels testicles petrificats d’un colós. Així, durant anys, el primer dinosaure identificat rebé el nom de Scrotum humanum.

En la seva primera hipòtesi, Plot va pensar que es tractava de restes òssies d’elefant, probablement portats pels romans en la seva invasió de les illes britàniques. No obstant això, quan el reverend va tenir accés a les restes d’un elefant es va adonar que la forma i la mida del seu fòssil, d’uns 60 centímetres de diàmetre, no encaixaven amb la conjectura inicial. Llavors, immediatament, va optar per la hipòtesi gigantológica. Va creure veure en aquest os les restes d’un dels patriarques de què parlava la Bíblia, personatges com Matusalem, Abraham o Noè als quals se suposava una mida i longevitat sobrenaturals.

Aquest argument no només es va mantenir durant dècades, sinó que va prendre un gir sorprenent a mitjan segle XVIII. En 1763, el naturalista Richard Brookes reinterpretà el fòssil de Plot no com la base del fèmur d’un gegant, sinó com els seus testicles petrificats. Seguint la nomenclatura de Linneo, Brookes va determinar que aquell os pertanyia a una espècie desapareguda denominada Scrotum humanum.

Molts especialistes, però, pensen que aquesta denominació de Brookes no es va fer pensant que allò podia interpretar-se com els testicles d’un gegant, sinó perquè d’alguna manera li recordava a un escrot humà.

No va ser fins el 1841,  durant una conferència impartida a Plymouth (Regne Unit), quan el paleontòleg anglès Richard Owen va pronunciar per primera vegada la paraula ‘dinosaure’, encara que altres ja s’havien aproximat anys abans al concepte. Principalment van ser dues persones: William Buckland, de professió clergue, i Gideon Mantell, que era metge rural.

Posteriorment, es va comprovar que el suposat escrot de gegant era en realitat el fragment distal del fèmur d’un teràpode, el Megalosaurus. Per tant, podem dir que aquest os va ser el primer os de dinosaure descrit per la ciència.

Font | SINC

La revista sobre medi ambient i natura, Environmental Graffiti, realitza un detallat reportatge sobre volcans submarins i les seves conseqüències, acompanyat d’imatges d’allò més atractives.

A Espanya, els mitjans de comunicació han efectuat un seguiment de l’erupció volcànica a la illa canària de El Hierro. En les seves edicions on-line, molts han ampliat la informació, aportant imatges gravades en vídeo, explicant les causes del fenomen i com afecta a la vida dels éssers humans i, fins i tot, fent una cronologia de les erupcions volcàniques a Espanya.

El portal Youtube recopila molts vídeos amb imatges sobre erupcions volcàniques, si bé no totes tenen bona qualitat.

La revista de divulgació científica National Geographic segueix habitualment aquest tipus de fenòmens naturals. A més a més, ha confeccionat reportatges i documentals de format audiovisual sobre vulcanologia.

També hi ha institucions de recerca dedicats als volcans que presenten pàgines web força completes. En són un exemple el Global Volcanism Program, de l’Institut Smithsonian, -amb seguiments exhaustius als volcans en activitat,  fins i tot conté un mapamundi amb l’activitat volcànica de la setmana-, la web Volcano World de la Universitat d’Oregon -amb imatges d’erupcions submarines-o l’Associació Internacional de Vulcanologia, centrada en la investigació i la mitigació dels efectes de les erupcions.

El museu d’Història Natural de Nova York a la seva exposició “The Extreme Mammals” va presentar una reconstrucció de mida real d’un Indricotherium. Actualment aquesta exposició es troba al Museu d’Història Natural de Canadà i esperem que aviat estigui pel nostre país.

La seva dieta era herbívora, i la seva gran grandària li permetia arribar a les fulles situades al llocs més elevats dels arbres. Tenia forts ossos al cap i unes poderoses mandíbules, amb dents que es reduïen a només quatre incisius. Aquestes eren tan llargues que fàcilment podien passar per ullals.

Un mamífer realment imponent.

Fonts | Its Nature, Ojo Científico, Science News Blog

Segons els experts, la zona que envolta la ciutat de Màtera, situada a la regió italiana de la Basilicata, ha estat habitada des del Paleolític. Inicialment, els Sassi se situaven a la façana d’un penya-segat, al fons del qual hi havia un rierol que s’utilitzava com a claveguera.

El fet que la roca de les parets fós constituïda per tova va facilitar l’excavació de coves que es farien servir com a habitatges. Amb el pas dels anys i fins i tot els segles, la facilitat per excavar la pedra va portar a què els habitants dels Sassi poguessin ampliar els seus habitatges a fi d’ajustar-los a les necessitats que anaven sorgint.

Es considera que els Sassi són un exemple d’arquitectura “negativa”, una arquitectura que, en comptes d’anar “cap amunt” o d’expandir-se per l’espai, es contrau, ja que es basa en tallar i excavar un material original amb la finalitat de donar-li una forma adequada. Aquesta tendència es va seguir en la construcció de cases, escales, patis i, fins i tot, esglésies, que es reparaven o s’ajustaven al terreny tenint en compte les possibilitats de la roca. Prova d’això és el fet que, en alguns casos, els carrers són en realitat teulades per a habitatges que estan a nivells més inferiors.

El conjunt dels Sassi està dividit en dos barris, el Sasso Caveoso i el Sasso Barisano. Abans d’ésser Patrimoni de la Humanitat, els Sassi es consideraven una de les zones més pobres de la ciutat de Màtera i la regió de la Basilicata, i és per això que era freqüent el trasllat de les persones que hi vivien a altres barris de la ciutat. Actualment, i arran de la declaració de la UNESCO, els Sassi s’han revaloritzat, i ara són un privilegi per a famílies benestants, que en lloguen la propietat a l’estat italià.

Després de trobar un nou jaciment a l’any 1994  i de llargs estudis, s’ha pogut concloure que aquesta nova espècie de conill (Nurulagus rex) que vivia a Menorca, era gegant, pesava uns 12 kg i no saltava.

Aquestes i altres dades es recullen en un article científic de la revista Journal of Vertebrate Paleontology on li han dedicat la portada.

Era un conill enorme (6 vegades més gran que un conill actual), passava el temps, caminant i cavant a la recerca d’arrels i tubercles per menjar i vivia a Menorca fa uns 3-5 milions d’anys.

Les parts del crani relacionades amb els sentits ocupaven una àrea bastant petita. Els investigadors suggereixen que el conill va perdre la seva agudesa visual i part de la capacitat. Aquestes característiques s’expliquen pel fet que no tenia depredadors a l’illa i per tant no necessitava una vista i una oïda molts desenvolupades.

Aquest conill no era l’únic ser enorme a la Menorca prehistòrica. Convivia tranquil.lament amb altres animals gegants com la rata Muscardinus cyclopeus o la tortuga Testudo gymnesica. Aquestes espècies estaven afectades per un fenomen biològic conegut com gegantisme insular i que provoca que la mida dels animals aïllats en una illa augmenta dràsticament al llarg de les generacions.

Font | RTVE

Per començar teniu un vídeo del magnífic programa “Quequicom” que ens explica de forma didàctica el què són els terratrèmols i com han afectat a Catalunya. També cal esmentar l’explicació del Institut Geològic de Catalunya concretament sobre el terratrèmol de japó.

Actualització 17 de març: Joan M. Vilaplana, geòleg: “A Catalunya és molt improbable un terratrèmol de més de 6 graus i mig”

El terratrèmol de Japó també va provocar un tsunami devastador. De forma molt simplificada és una enorme onada provocada per una sacsejada que té lloc en un punt oceànic. Si voleu una explicació millor podeu consultar l’explicació que va fer Toni Nadal, un dels meteoròlegs de TV3.

Com podeu observar en el mapa següent, Catalunya no es troba a una zona alta sismicitat. Però dins aquest baix nivell sísmic, hem de fer especial menció dels Pirineus, com una de les zones sísmiques més actives de la Península, junt amb la Serralada Bètica, on s’han produït alguns dels terratrèmols més importants d’Espanya com el d’Arena de Rey (Granada) de 1884 o el de Torrevieja (Alacant) al 1829.

Sismicitat a la Mediterrània (1960-1990). La grandària dels cercles indica la intensitat del terratrèmol

Dins el terratrèmols més importants de la Península, hem de fer menció especial del de 1428, el terratrèmol més important de la història de Catalunya. Aquest moviment de terra es va produir el 2 de febrer de l’any 1428 (i per això se’l conegué popularment com el terratrèmol de la candelera). Aquell dia un terratrèmol de 6.5 graus a l’escala de Richter i amb l’epicentre prop de la població de Camprodon va sacsejar tot el país provocant greus desperfectes. Les destrosses més significatives d’aquells dies es poden quantificar en prop de dos milers de persones mortes o desaparegudes, importants destrosses en les xarxes de comunicació i infraestructures, danys en moltes cases particulars i la pràctica desaparició total i absoluta dels nuclis urbans de Queralbs i Tortellà. Fins i tot es va notar a nuclis urbans tans distants com  Girona o Barcelona. Si voleu comparar altres terratrèmols amb el de Catalunya, podeu consultar aquest llista del moviments de terra en el món des de 1900.

A l’hipotètic cas d’un terratrèmol a casa nostra, Protecció Civil ens dona una sèrie de consells sobre com actuar. Fins i tot, la Generalitat de Catalunya, disposa d’un Pla de Especial d’Emergències Sismiques (SISMICAT).

Intensitats màximes percebudes a Catalunya al segle XX

Per acabar dues recomanacions importants per saber més sobre el tema. Una és el web del Institut Geològic de Catalunya, especialment la seva secció de Sísmologia i l’altre, una recomanació d’Espai Internet sobre els terratrèmols.

Imatges | Mapas Sísmicos i Institut Geològic de Catalunya

El nom de Myotragus prové del grec i significa “cabra-rata”. Aquest nom li varen donar per una de les seves característiques: tenia un incisiu de creixement continuu  a cada una de les mandíbules. Es creu que aquest mamífer va arribar a Mallorca quan encara les illes estaven unides a la plataforma continental, fa més de cinc milions d’anys. Una vegada que les illes van quedar separades del continent, els seus ancestres van quedar aïllats, es van trobar sense depredadors importants que els amenacessin i van evolucionar de manera diferent dels que havia fora de les illes, adaptant-se perfectament a l’hàbitat insular, caracteritzat per la limitació de recursos i l’absència de depredació.

Mancant altres depredadors en el seu entorn, el seu sistema locomotor es va adaptar a córrer molt poc, es va fer lent de moviments i va perdre la capacitat de botar. El seu sistema ocular va sofrir variacions, la posició dels seus ulls era frontal, sempre mirava al capdavant, ja que mancant altres competidors, no necessitava tenir precaucions de possibles perills que poguessin venir dels costats. Tots aquests canvis morfològics van ser negatius per a la seva evolució, ja que van facilitar la seva captura per part de l’home quan va colonitzar les Balears.

Les restes d’aquest animal han estat trobats al costat d’objectes o ossos humans, el que evidencia que l’home va conviure amb aquest animal i ho va domesticar, segurament, ho va extingir de les illes per a alimentar-se. El Myotragus balearicus és l’única espècie domèstica i extingida que es coneix en el món. Els testimonis més recents de la seva presència a Mallorca daten del 2030-170 aC.

Font | Mas Mallorca

Imatge | Recerca en Acció

La dispersió de les partícules de pols, cendra… que ha expulsat el volcà islandès, ha estat tant ràpida que en pocs dies aquesta pols s’ha escampat per bona part dels països d’Europa. Per motius de seguretat, l’espai aeri d’una part d’Europa i finalment Catalunya i Balears ha quedat tancat temporalment, cancel·lant-se mils de vols.

Erupció del volcà Eyjafjallajökull

Ja veim que una erupció volcànica a mils de km d’on vivim ens pot trasbalsar molt. Hi ha efectes molt clars i fàcils d’entendre: l’esmentada cancel·lació de vols, el desallotjament de la gent que viu a la vora, les pèrdues materials, etc.

I el medi ambient? Surt perjudicat d’alguna manera amb un fenomen natural com una erupció volcànica? Doncs sí, anem a veure com.

Hi ha diversos tipus d’erupcions, però en totes elles s’alliberen sòlids (cendres, piroclasts, bombes, etc) líquids (magma) i gasos (vapor d’aigua, diòxid de carboni, diòxid de sofre, sulfur d’ hidrogen etc). Cal a dir que aquests impactes naturals són molt inferiors als causats per les activitats dels èssers humans. Així doncs algunes de les conseqüències ambientals d’aquest erupcions són:

- El diòxid de carboni emès pels volcans se suma a l’efecte hivernacle natural. Molt il·lustratiu és aquest gràfic que permet comparar les emissions de CO2 de l’aviació i del volcà finlandès.

- El diòxids de sofre es converteixen en àcid sulfúric a l’estratosfera i causen l’anomenada la pluja àcida.

- Els sulfats formen substàncies destructores de la capa d’ozó.

- Els aerosols de sulfats reflecteixen la radiació solar i absorbeixen la calor, refredant la Terra i donant lloc els hiverns volcànics. En anteriors eres geològiques aquestes aquestes baixades temperatures es creu que varen provocar l’extinció massiva d’animals i plantes.  Una de les darreres erupcions volcàniques més davastadores va ocórrer fa 70.000 anys, la del llac de Toba, i es diu que va fer desaparèixer prop d’un 60% de la població humana. Cal recordar “l’any sense estiu” del 1816 provocat per l’erupció volcànica del Tabora. Més recentment, l’erupció del volcà Pinatubo a l’any 1991 va provocar una lleu baixada de les temperatures.

Però les erupcions volcàniques normals no són massa “perilloses” per les persones i el medi ambient. Les erupcions dels supervolcans sí que són realment devastadores. A diferència dels volcans clàssics amb forma de con que tots hem vist centenars de vegades en documentals, pel·lícules i llibres, els supervolcans són estructures planes de proporcions gegantines que resulten pràcticament indetectables.

Font | Lenntech

Imatge | Swisseduc

Els rastres tenien fins a 13 mm d’ample; es varen trobar uns 70 rastres, cada un d’entre 5 i 17 centímetres de llarg. Les roques es varen trobar a Mistaken Point i en el moment que vivia aquest animal les roques es trobaven sota la mar. No obstant, els rastres que s’han trobat són similars als trobats a zones marines més someres.

Els investigadors van comparar els fòssils a les pistes deixades pels eriçons de mar, anemones de mar, cargols marins i cucs marins.

Font i Imatges | New Scientist

Si vius a Barcelona o properament tens pensat venir, recorda que entre els dies 8 de maig i 28 de juny a La Pedrera, la Fundació de Caixa Catalunya ha organitzat l’exposició: “Els Tresors d’Atapuerca: els fòssils orgininals“.

En aquesta exposició gratuïta tendràs l’oportunitat de veure les restes originals que s’han trobat a Atapuerca, entre elles la del primer ésser humà d’Europa.

Enllaç: Els Tresors d’Atapuerca: els fòssils orgininals