Midway és un atol del Pacífic, una de les illes més remotes del planeta. Malgrat la llunyania de la civilització pateix la contaminació de forma molt intensa. Al mig del Pacífic es troba una gran concentració de plàstics (anomenada en anglès Pacific Garbage Patch) que provenen de les costes americanes i asiàtiques. Les corrents marines els van concentrant a la part central del nord del Pacífic, al voltant de les illes Midway. S’estima que té un radi de 1500 km i s’han trobat plàstics a més de 200 metres de profunditat.

Aquestes illes gaudeixen d’una important biodiversitat, i un dels seus animals més representatius és l’albatros. La importància d’aquest animal es pot comprovar en la seva bandera on apareix com a símbol. Per desgràcia aquesta contaminació fa estralls entre aquests aucells i el documental Midway realitzat per Chris Jordan ens ho mostra.

El documental encara no s’ha estrenat i està en fase de producció, però podeu seguir l’evolució del projecte a través del seu bloc. Si us han sorgit preguntes sobre aquest problema, a BBC News teniu unes quantes preguntes i respostes.

T’imagines anar a buscar bolets, agafar-ho tot, els bons, dolents, i llavors quedar-se sols els bons i tirar els dolents. Doncs aquesta pràctica tan estúpida, boja i malbaratadora es realitza en molts de mars del nostre planeta. En el Mar del Nord, més de la meitat del que es pesca es tornat mort a la mar. Sols en aquesta zona, suposa desaprofitar un milió de tones de peixos comestibles cada any. Aquest peixos són llançats perquè no interessa vendre per causes diverses (estètiques, comercials, talles mínimes, etc). Això és el que s’anomena de forma tècnica els descarts.

Com ja hem dit abans els descarts pesquers no són exclusius del Mar del Nord. Els descarts són un problema de tota Europa, el Mediterrani i l’Atlàntic. Actualment diverses associacions ecologistes com Greenpeace, WWF o Oceana han iniciat una campanya “Fish Fight” contra aquest pràctica.

Fa uns dies, un grup de banyistes va salvar 30 dofins desorientats que de sobte van quedar encallats en una platja de Arraial do Cabo (Brasil). Per sort hi havia gent a la platja, es van adonar del que passava i van actuar ràpid. Accions com aquesta et permeten comprovar que no tot està perdut en la lluita per conservar el nostre medi ambient. La gent és sensible als problemes ambientals que viuen en directe, però per desgràcia no ho ho som tant en problemes que no veiem o comprovam. Aquí aniria molt bé el refrany  “D’allò que els ulls no veuen, el cor no en dol “.

Font | Microsiervos

En aquest vídeo podeu veure l’espectacular forma de capturar les seves preses. La seva rapidesa, capacitat de reacció són realment increïbles. L’aliment (sardines i anxoves) d’aquest elegant animal s’agrupa en enormes bancs que es mouen, canvien de direcció i sentit de manera vertiginosa. No és senzill obtenir aliment davant aquesta estratègia de defensa. L’única salvació és la coordinació. Les sardines que es trobin fora del grup no sobreviuran.

Encara que competeixen per el seu aliment amb dofins i taurons, ningú guanya en habilitat al peix vela. D’un cop sec treu un dels peixos per, després menjar-se’l. La potència de la seva forta i rígida cua és la clau perquè aquest peix pugui assolir tals velocitats i la vela, o aleta dorsal, que l’evolució li ha proporcionat, fa que sigui una espècie perfectament preparada per moure’s a grans velocitats. Si a això li sumem la seva enorme mandíbula superior, fina i rígida que utilitza com un campió d’esgrima, veiem per què a les seves preses els queda poc més que tractar d’entrar al centre del banc de peixos, per protegir-se.

Ser un potent animal, un lluitador incansable, ha fet que sigui una gran peça per a pescadors que veuen en la caça d’aquest animal un gran trofeu. La captura indiscriminada d’aquests preciosos animals, sobretot en costes de Mèxic, ha fet que el que abans es considerava una gran pesca quan s’aconseguien els 120 quilos, avui siguin 40 kg considerats una bona peça.

Font | Fordivers i National Geographic

Una càmera creada específicament per al projecte que estarà adherida a un vehicle submarí prendrà imatges panoràmiques de 360 ​​graus de punts situats al llarg de l’escull de 2.300 quilòmetres de longitud a l’estat de Queensland.

Les imatges, quan s’uneixin entre si, permetran que la gent pugui triar una ubicació, submergir sota l’aigua i realitzar un passeig virtual. La pàgina de Google Panoramio, que enllaça imatges amb ubicacions, permetrà que amb el temps es carreguin un total de prop de 50.000 imatges panoràmiques i estiguin accessibles a través de Google Earth i Google Maps.

Actualment ja poden apreciar algunes de les imatges preses per les càmeres des del lloc web del projecte. Es poden triar 8 ubicacions de la costa de Heron Island, cada una a una fondària diferent. A les diverses ubicacions es pot gaudir d’una panoràmica submarina. La iniciativa també tindrà un canal dedicat de YouTube. Per ara, només hi ha un avançament de com serà el projecte:

Font | Infobae.com

La web ha estat creada pel Laboratori d’Aplicacions Bioacústiques (LAB) de la UPC, ubicat a Vilanova i la Geltrú. El laboratori aplega un grup multidisciplinar de científics que analitzen la contínua degradació acústica de l’ecosistema marí que s’està donant a l’oceà Atlàntic Nord i al mar Mediterrani. De fet, el LAB té com a objectiu principal el desenvolupament d’aplicacions capaces de limitar els efectes del soroll antropogènic al mar i contribuir en un desenvolupament sostenible de les activitats marítimes.

Entre d’altres projectes, el LAB gestiona la pàgina Listening to the Deep Ocean Environment, que emet el so en directe provinent d’una quinzena d’observatoris repartits pel món.

Imatge | Flickr

Font | Recerca en Acció

Aquestes meravelloses fotos de meduses estan fetes pel biòleg rus Alexander Semenov. Treballa actualment com a cap de l’Estació Biològica del Mar Blanco. Pots veure més imatges a les galeries de la seva pàgina o segur-lo per Flickr.

Font | Locker 18

Proposta de zones marines protegides segons Oceana

La xarxa Oceana MedNet es compon d’una àmplia varietat de llocs i ambients, entre els quals es contemplen muntanyes submarines, bancs, canons, fosses, dorsals, volcans de fang, emanacions gasoses, muntanyes carbonatades, etcètera.  Aquests hàbitats són menys coneguts que les praderies de fanerògames o esculls de coral, però no menys rellevants com podem veure en aquestes fotos.

D’aquesta forma se protegirien 207.100 km2, addicionals a la superfície ja protegida. La major zona protegida seria la Mersa-Matruth Eddy amb una superfície de 15.200 km2 i la menor seria el Morrot de Sa Dragonera amb 200 km2. La meitat de les zones protegides superen els 1.500 km2.

La revista sobre medi ambient i natura, Environmental Graffiti, realitza un detallat reportatge sobre volcans submarins i les seves conseqüències, acompanyat d’imatges d’allò més atractives.

A Espanya, els mitjans de comunicació han efectuat un seguiment de l’erupció volcànica a la illa canària de El Hierro. En les seves edicions on-line, molts han ampliat la informació, aportant imatges gravades en vídeo, explicant les causes del fenomen i com afecta a la vida dels éssers humans i, fins i tot, fent una cronologia de les erupcions volcàniques a Espanya.

El portal Youtube recopila molts vídeos amb imatges sobre erupcions volcàniques, si bé no totes tenen bona qualitat.

La revista de divulgació científica National Geographic segueix habitualment aquest tipus de fenòmens naturals. A més a més, ha confeccionat reportatges i documentals de format audiovisual sobre vulcanologia.

També hi ha institucions de recerca dedicats als volcans que presenten pàgines web força completes. En són un exemple el Global Volcanism Program, de l’Institut Smithsonian, -amb seguiments exhaustius als volcans en activitat,  fins i tot conté un mapamundi amb l’activitat volcànica de la setmana-, la web Volcano World de la Universitat d’Oregon -amb imatges d’erupcions submarines-o l’Associació Internacional de Vulcanologia, centrada en la investigació i la mitigació dels efectes de les erupcions.

Espanya va legislar en contra d’aquesta pràctica per vetllar per una pràctica sostenible de les pesqueries de taurons i, l’any 2003, el Consell de la Unió Europea va adoptar un Reglament europeu (CE nº1185/2003) per a la prohibició d’aquesta pràctica per a tots els vaixells pesquers de la UE i per a tots els vaixells que pesquin en aigües de la UE.

Però degut a uns buits legals, aquesta pràctica encara es porta a terme certs països de la Unió Europea com Espanya, Portugal, Alemanya, el Regne Unit i Lituània. Aquest pràctica també es porta terme a altres parts del món com els països asiàtics i del centre d’Amèrica.

A Internet pots trobar nombrosos vídeos que permeten veure aquesta pràctica tan horrible. Fins i tot, s’ha fet el documental Shark Water un documental que destapa el negoci multimilionari de la pesca del tauró i l’aprofitament de les seves aletes.

El “shark finning” ha estat objecte de l’atenció de les principals associacions ecologistes del món. Entre elles, destacar la Sea Shepherd Conservation Society, que va fer un vídeo bastant macabre sobre aquest problema.

Per acabar aquest article, inclourem algunes fotos fetes a Taiwan sobre aquest pràctica que està acabant amb els nostres taurons.

Per a les persones que vulguin ampliar la informació sobre el “shark finning”, podem consultar una recent informe de Submon sobre el problema de la sobrepesca de taurons a Espanya.