La cacera d’elefants s’havia de fer en el Delta de l’Okavango a Botswana, una de les zones amb més biodiversitat del planeta, durant 4 dies. Les jornades de caça estaven organitzades per Rann Safaris, una empresa que es dedica a organitzar caceres a Botswana (no importa que busqueu el seu web o Facebook, perquè a hores d’ara estan desapareguts). Més que cacera jo parlaria d’execucions veient aquest vídeo promocional de l’empresa.

Encara que a l’any 1990, es prohibís el comerç mundial de marfil o qualsevol altre producte procedent de l’elefant, alguns països mantenen la caça d’elefants al seu territori com Sudáfrica, Namíbia, Zimbabwe o Botswana. Aquesta activitat és una font d’ingressos per al país i està regulada per les autoritats. A l’Àfrica hi ha quotes per caçar paquiderms, previ pagament de 7.000 a 20.000 euros per exemplar. En l’actualitat, s’estima que l’espècie té una població total d’entre 470.000 i 690.000 individus. L’elefant es troba a l’annex I del Cites (Conveni sobre el comerç internacional d’espècies amenaçades de fauna i flora silvestres) excepte en els països ja esmentats, en què està en l’apèndix II i als quals s’autoritza cert comerç molt limitat.

A tots aquest fets, hem de sumar que el rei Joan Carles I és el president d’honor de WWF Espanya. Com us podeu imaginar, que un caçador d’elefants presideixi una de les majors associacions ecologistes d’Espanya ha provocat l’emprenyament de molta gent. Sol·licituds de baixa, amenaça de crear el hashtag #boicotwwf, i fins i tot una petició a la plataforma Actuable, on demanen que Joan Carles de Borbó, renunciï al seu càrrec o sigui destituït per la filial de WWF a Espanya, ha fet reaccionar l’entitat ecologista. Aquesta mateixa tarda, WWF-Espanya ha demanat una reunió amb la Casa Real per aquest fet.

Per acabar, una cosa que me crida l’atenció, sabent que Joan Carles I és un gran aficionat a la caça i els safaris des de fa anys, se’l faci president d’honor d’una ONG ecologista com WWF, és una cosa que no entenc. És com si a un torero el fessin president d’honor d’una associació antitauriana. Tot plegat un exercici d’hipocresia per les dues bandes, no?

Fa uns dies, un grup de banyistes va salvar 30 dofins desorientats que de sobte van quedar encallats en una platja de Arraial do Cabo (Brasil). Per sort hi havia gent a la platja, es van adonar del que passava i van actuar ràpid. Accions com aquesta et permeten comprovar que no tot està perdut en la lluita per conservar el nostre medi ambient. La gent és sensible als problemes ambientals que viuen en directe, però per desgràcia no ho ho som tant en problemes que no veiem o comprovam. Aquí aniria molt bé el refrany  “D’allò que els ulls no veuen, el cor no en dol “.

Font | Microsiervos

Ara, els activistes volen denunciar un seguit d’irregularitats en vuit parcs zoològics de l’estat espanyol, entre ells el de Barcelona, i exigir el seu tancament. La campanya “vides engabiades” fa públic un informe on es mostra en detall el deplorable estat en què es troben molts dels animals en aquests zoos. Denuncia, entre d’altres, les dimensions reduïdes de les gàbies, la manca d’higiene dels habitacles, l’estrès que mostren molts exemplars davant la presència continua de persones que sovint es comporten de forma irrespectuosa, l’observació de trastorns psicològics severs en animals que, per exemple, mostren pautes repetitives de moviment, etc.

Davant d’això, els activistes d’Igualtat Animal qüestionen seriosament la funció educativa dels zoològics, ja que en comptes d’apropar el món animal a les persones, aquests ofereixen una visió molt distorsionada de la realitat. Quina és la seva funció, doncs? A principis del segle XX, molts animals exòtics que es capturaven en llunyanes terres africanes s’exhibien en zoològics europeus com a curiositats de la natura. Actualment, en ple segle XXI, gràcies a la televisió, el cinema o Internet, ja no ens resulta tan sorprenent veure una girafa, un elefant o un cocodril. Paradoxalment però, les visites al Zoo del Parc de la Ciutadella han augmentat un 12,5% respecte l’any passat. Com s’explica això? Segurament molts visitants segueixen veient el Zoo de Barcelona com un dels principals atractius turístics i d’oci de la ciutat, el qual els ofereix la visió distorsionada de la realitat que precisament denuncien els activistes d’Igualtat Animal.

Però no tots els zoos són hereus d’una passada època colonialista, en contraposició al de Barcelona ens trobem amb el Zoo del Bronx, a la ciutat de Nova York, considerat com un dels millors del món. Millor perquè, si el comparem amb el de Barcelona, té una extensió total de 100 hectàrees, 2,6 de les quals (26.000 m²) es corresponen només a l’habitacle dels goril·les. Val a dir que en tot el parc no s’hi veuen ni barrots ni reixes, no hi ha gàbies, i cada espai intenta reproduir l’hàbitat natural de cada animal. Tot un zoo del segle XXI. Però, un cop més, amb quina finalitat? Potser per, tal i com diu el seu eslògan, “connectar la gent amb la natura salvatge”? Un cop més, sembla ser que l’oci preval davant l’educació i la sensibilització ambientals.

Així doncs, quin és el futur dels zoos? El que està clar és que molts d’ells han de deixar de ser parcs temàtics d’animals vius per reconvertir-se, per exemple, en llocs de referència per a la defensa i la conservació de la biodiversitat, o bé en centres d’informació i sensibilització envers problemàtiques ambientals. D’altres veus, com la del primatòleg català Jordi Sabater Pi, descobridor d’en Floquet de Neu, afirmen directament que els zoos han de desaparèixer, que mai podran tenir una funció educativa perquè, per poder educar, necessàriament cal ensenyar que els animals han de viure en llibertat i no engabiats.

El Zoo de Barcelona tampoc s’escapa d’aquest futur incert, i menys ara que el projecte de construcció del zoo marí al Fòrum ha quedat totalment descartat degut a la crisi econòmica. Ara per ara, l’única esperança dels animals del zoo recau en el Pla estratègic de millora de les instal·lacions actuals al Parc de la Ciutadella, del qual se’n coneix ben poca cosa, i que l’Ajuntament presentarà a finals d’any. Veurem si finalment aquest Pla fa del Zoo de Barcelona un lloc de referència ambiental o, malauradament, només es queda en un projecte d’ampliació de gàbies.

Font d’imatges: Zoo de Barcelona i El País

Caerostris darwini. Es tracta d'una aranya descoberta aquest any a Madagascar que teixeix teles d'aranya d'una mida i una resistencia que no s'havia vist mai. És capaç de fabricar el material biològic més resistent del món i pot atrapar fins a 30 preses a la vegada.

Actualment hi ha descrites 1,8 milions d’espècies en tot el món, però es calcula que en podrien existir 12 milions, encara que hi ha fonts que parlen de 30 milions.

Edward O. Wilson (entomòleg nord-americà especialista en evolució) va calcular que la pèrdua d’espècies només als boscos tropicals podria arribar a les 6.000 a l’any. Un nombre molt elevat si es té en compte que els boscos tropicals només cobreixen el 6% de la superfície del planeta.

Varis estudis estimen que l’Escalfament Global provocarà la desaparició del 24% de les espècies. A aquest percentatge s’hi ha d’afegir el cost ambiental que suposa la desforestació i altres impactes d’origen antròpic, la qual cosa faria augmentar fins al 37% les espècies extingides en els pròxims cent anys.

Mycena luxaeterna. Es tracta d'un fong descobert aquest any 2011 que viu als boscos de Brasil. Medeix uns 8 mm i brilla en la foscor amb aquesta llum verda d'aparença extraterrestre.

En el cas del medi marí, el ritme de descripció d’espècies marines noves és de 2.000 al any. Actualment es coneixen 240.000 espècies davant del milió d’espècies que es calcula que existeixen en aquests hàbitats. Es creu que el ritme de descripció de noves espècies és igual al de desaparició de tantes altres i que es necessitarien entre 400 i 1.000 anys per tenir un inventari complet de la vida marina.

L’àmbit més desconegut és el dels insectes, del qual es calcula que existeixen 8 milions d’espècies, de les quals només en coneixem 950.000. En el cas dels fongs en coneixem 70.000, només el 7% de les que es creu que existeixen, i en el de les bactèries només se n’ha identificat un 1%. Per altra banda, es calcula que les 45.000 espècies de vertebrats descrites fins ara representen el 90% de totes les existents (tot i així, des de 1990 s’han descobert 40 espècies noves de primats).

Halomonas titanicae. Es tracta d'una bactèria també descoberta aquest any que es va trobar al casc enfonsat del Titanic. Té un metabolisme basat en la dissolució del ferro, la qual cosa la fa útil per a l'eliminació de vells vaixells i plataformes petroleres que es troben a profunditat.

Tot i aquestes dades , hi ha científics que defenen que les espècies tenen una capacitat d’adaptació als canvis ambientals extraordinària, ja sigui a partir de mutacions i la selecció natural o bé amb les migracions. En canvi, altres opinen que aquest canvi climàtic és massa ràpid i que els organismes necessitaran ajuda per a sobreviure.

Per acabar-ho d’adobar, la biodiversitat s’enfronta a un gran problema, i és que cada vegada queden menys taxònoms, per la qual cosa la feina de descriure noves espècies encara s’endarrereix fins a una situació encara més crítica. El cert és que els taxònoms no poden viure de descriure espècies, sinó que ho fan com a hobby.

Varanus bitatawa. Es tracta d'un llangardaix descobert el 2011 a Luzón, Illa de Filipines. Mesura quasibé 2 metres d'allargada, pesa uns 10 kg i s'alimenta de fruita.

Sigui com sigui, el cert és que la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) estan molt preocupats per aquestes xifres i per la falta de taxònoms. L’última edició de la llista vermella de la UICN, que és el principal inventari sobre l’estat de les espècies amenaçades, compta amb 55.926 noms. Aquest és un nombre bastant alt.

Les extincions són un procés natural que ja han tingut lloc de forma massiva, i no massiva, al llarg de la història de la Terra, però el més possible és que no arribem a conèixer mai éssers vius que habiten sobretot a les zones tropicals, on existeix més biodiversitat.

Font: La Vanguardia (lavanguardia.es) i Muybuenasnuevas (blogspot.com)

Font | NextNature

Els motius que van empènyer als activistes a alliberar els gossos van ser els d’evitar que aquests acabessin en un laboratori per a la seva vivisecció, on segurament se’ls inocularia un virus, induiria un càncer, extirparia un òrgan o seccionaria una extremitat en nom de la ciència. D’acord amb els activistes, calia donar una nova vida i una nova llar a aquests gossos, ja que dins les instal·lacions d’Isoquimen estaven engabiats permanentment i en constant tortura psicològica, a l’espera d’ésser venuts a algun laboratori. Veure el vídeo del rescat.

Hom podria pensar que l’activitat que desenvolupa una empresa com Isoquimen podria incórrer en una il·legalitat al nostre país. Però si donem un cop d’ull a la legislació vigent ens trobem amb la següent sorpresa: els animals destinats a experimentació o altres finalitats científiques no estan contemplats (protegits) per la Llei de protecció dels animals, aquests els regula una normativa específica, la Llei 5/1995 i el Decret 214/1997. Aquestes normes, de mala manera, intenten justificar article rere article, el dolor, el patiment i l’angoixa d’aquests animals amb finalitats experimentals, científiques o educatives, alhora que regulen els centres de cria d’animals d’experimentació. Per tant sí, aquesta mena d’explotacions com la d’Isoquimen són totalment legals al nostre país. Quina hipocresia, oi?

Però, realment la ciència necessita experimentar amb éssers vius ben entrats al segle XXI? Sovint, l’opinió pública es mostra contrària a aquestes pràctiques quan es tracta de provar nous cosmètics, malauradament, però, els assaigs amb animals no se solen qüestionar en el camp de la recerca biomèdica i la salut. És possible llavors avançar en el camp de la investigació científica sense haver d’experimentar amb animals? Molts creuen que sí. Igualdad Animal en posa alguns exemples: es poden realitzar estudis comparatius de poblacions per descobrir patrons comuns, estudis epidemiològics per identificar factors de risc, estudis sobre persones ja malaltes que s’ofereixen voluntàriament per trobar una cura, estudis in vitro de cèl·lules i teixits per cercar substàncies, entre d’altres.

Però els de l’entitat Igualdad Animal no estan sols en la lluita, el Centre per a Alternatives a l’Experimentació amb Animals (CAAT en anglès) de la Universitat Johns Hopkins (EE.UU.), fa temps que treballa amb científics per trobar nous mètodes per reemplaçar l’ús d’animals de laboratori i compten entre els seus patrocinadors amb multinacionals de la talla de Coca-Cola, PepsiCo, Johnson & Johnson o Procter & Gamble. L’empresa de cosmètics anglesa The Body Shop, fa anys que també rebutja aquestes pràctiques perquè considera que són immorals i científicament innecessàries, i en fa ressò en les seves campanyes.

Així doncs, davant d’unes pràctiques públicament cada cop més acorralades, per què es continuen portant a terme? Igualdad Animal ja anuncia que enguany engegarà una forta campanya de conscienciació i pressió per abolir l’experimentació amb animals al nostre país. Mentrestant, segons dades del Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí, l’any 2009 ja van morir prop de 1.400.000 animals als laboratoris al nostre país en nom de la ciència (un 56% més que l’any anterior), i el que és pitjor, la llei ho empara.

Imatge | Flickr i  Flickr

Autor: Josep M. Medina

Una ILP és una eina legal que consisteix en recollir 50,000 signatures en 120 dies només a una comunitat autònoma i un cop finalitzat aquest termini, s’han de presentar al Parlament per a la seva validació (en aquest cas, el Parlament de Catalunya).  A partir d’aquí, i un cop validades les signatures, els diputats tenen l’obligació d’abordar el tema proposat en el ple. Després dels corresponents debats dels diferents grups parlamentaris, es procedeix a la votació de la proposta. El 6 de maig va acabar el termini per recollir firmes i, després dels 120 dies de recollida, la xifra presentada va ser de 180.169 més del triple del mínim requerit per presentar una ILP, que en són 50.000. Després de diversos tràmits parlamentaris, es va sotmetre a votacions i el resultat va ser de 68 vots favorables, 55 en contra i 9 abstencions.

Recentment, el Parlament de Catalunya ha aprovat una proposició de llei de regulació de les festes tradicionals amb bous, els correbous. La llei estableix quatre modalitats de correbous: a la plaça, al carrer, capllaçat i embolat. Cadascuna d’aquestes té un temps màxim de durada de l’espectacle.  Pel que fa als municipis que poden celebrar aquests actes, la llei es basa en la tradicionalitat que ja estableix la llei de protecció dels animals. Així, els municipis hauran d’acreditar que els correbous són o han estat tradicionals, però no caldrà que hi hagi hagut ‘continuïtat’ en anys anteriors

Fins aquí els fets, ara la meva humil opinió sobre aquests fets. Per començar dir que no parlaré de política, ni de les indecències polítiques que pugui tenir aquest fet.

L’aprovació d’aquesta nova normativa em sembla un exercici d’hipocresia dels majors que he viscut darrerament. Argumenten que el fet de permetre els correbous es basa en que és una festa tradicional a moltes localitats. El món està ple d’injustícies que encara duren pel simple fet de ser una cosa “tradicional”. Per exemple a molts de països africans és tradicional l’ablació i per això mils de nenes ho pateixen. S’ha de continuar aquesta barbaritat amb l’excusa que és una tradició? S’han de permetre els correbous amb la justificació que són tradicionals?

Una altra fet hipòcrita en aquest tema. La nova llei regula com ha de transcorre el correbou, es prohibeix a certes hores del dia, etc. Al cap i la fi és com un manual de bones pràctiques que regula com s’ha de torturar un animal.  Perquè no me faran creure que posar boles de foc a la banyes dels bous o lligar-los mentre la gent corre davant no és cap tortura. S’excusen amb el fet que l’animal no es mata, com si aquesta fos l’única forma de maltractar un animal.

Una societat que necessita divertir-se maltractant animals, mai podrà dir que és moderna. Mahatma Gandhi ha va explicar molt millor i va dir: “La grandesa d’una nació i el seu progrés moral poden mesurar-se pel tracte que reben els seus animals” Igual que hi ha hagut una ILP contra les curses de bous, per què no n’hi ha una contra els correbous? No interessa? Encara no estam preparats per prohibir qualsevol tipus de maltracte animal? Me venen al cap moltes preguntes i crec que amb això certs partits han demostrat una manca de valentia i coherència molt evidents.

A Cat Radio podeu escoltar un interessant debat sobre aquest tema i si voleu saber que pensen els catalans d’aquesta nova llei podeu consultar aquesta enquesta.

Des que va començar l’any, s’han recuperat una vintena de serps a l’àrea de Barcelona, segons les dades dels Agents Rurals. Una xifra que representa que s’ha multiplicat almenys per 20 la quantitat d’aquests animals que es trobaven fa deu anys. És durant l’estiu quan es disparen les fugides d’animals exòtics, especialment dels rèptils, ja sigui per descuit dels propietaris o bé per abandonaments intencionats. La calor activa aquests animals, sobretot les serps, que es troben en un ambient més còmode i guanyen mobilitat.

Aquesta darrera setmana ha estat singular, ja que s’han recollit tres animals: una pitó en una perruqueria de Barcelona, una altra serp de metre i mig a la Trinitat Vella i un llangardaix barbut de grans dimensions a Matadepera.

Aquest increment de captures s’explica degut al fort increment de les actuacions pel boom de la fauna exòtica i les facilitats per comprar-la. Una serp pitó o una falsa corall es poden comprar en moltes botigues d’animals per 50 euros. Basta mirar pàgines d’anuncis com Segunda Mano per veure la facilitat per aconseguir aquests animals. Fins hi gent que els regala. S’ha de tenir en compte que sempre s’ha de declarar la tinença d’aquests animals, una assegurança, etc. A certs llocs com Andalusia on s’ha arribat a prohibir la tinença de certs animals exòtics.

Els rèptils aprofiten qualsevol obertura per escapar-se dels seus terraris. Els agents rurals intenten sempre localitzar el propietari i investiguen si hi ha hagut negligència en les instal·lacions on viuen aquests rèptils, el manteniment i les condicions de l’animal. Si el descuit es podria haver evitat, el propietari pot ser sancionat i la multa lleu oscil·la entre els 100 euros i els 400.  Principalment, es recullen serps, tortugues i alguna iguana o llangardaix. A més, ocells exòtics, rapinyaires i fauna autòctona. La majoria dels rèptils que, pel motiu que sigui, no són atrapats si s’escapen o s’abandonen, acaben morint a l’hivern, ja que els costa molt aguantar el fred i no disposen d’alimentació adequada, segons Rius.

Els animals es porten habitualment al Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Torreferrussa, situat a Santa Perpètua de Mogoda, on el seu responsable, Joan Mayné, explica que els ingressos s’accentuen durant els períodes de vacances i que “són pocs els propietaris que reclamen el seu animal”. Dos o tres, només, dels 21 rèptils atrapats al carrer. Torreferrussa és el centre de fauna de Medi Ambient més proper a Barcelona i ingressa anualment entre 5.600 i 6.000 animals. En menor mesura, passa el mateix als centres de Vallcalent (Lleida) amb uns 1.700 ingressos; el dels Aiguamolls (Castelló d’Empúries), amb 600, i al de Canal Vell (Deltebre), amb uns 400 ingressos anuals.

En cas de detectar una serp a casa, o qualsevol altre rèptil exòtic, s’ha de tancar la porta de l’habitació on es trobi, cobrir amb un drap l’escletxa de la porta i avisar a emergències.

Font | Avui

Imatge | Flickr

L'ós bru, una de les espècies en perill d'extinció a Catalunya

Altres vertebrats en risc d’extinció són diverses espècies de ratpenats (el de peus grans, el de Bechestein o l’orellut alpí), animals insectívors que s’han vist amenaçats en els seus ecosistemes pels pesticides.  Les espècies de vertebrats en més perill són les d’ambients esteparis -especialment aus-, alpins -sobretot en el cas dels rèptils com les sargantanes aranesa i pallaresa- i aquàtics, amb especial incidència en amfibis -tritó del Montseny- i mamífers com la rata d’aigua.

La llista vol ser un instrument legal de protecció i conservació de les espècies que podrien arribar a desaparèixer si no es corregeixen les condicions adverses que les posen en perill.

De les 13 espècies d’animals vertebrats que es declaren extingides com a reproductores a Catalunya (ja que no s’han reproduït en aquest territori durant les últimes dècades) s’estudiarà si es reintrodueixen . Entre les classificades extintes com a reproductores es troben el linx nòrdic i el linx ibèric (dels quals no queda cap exemplar a Catalunya), la cabra salvatge del Pirineu, l’àguila pescadora, la perdiu de roca, l’àguila imperial o la foca mediterrània, entre altres.

El catàleg el podeu descarregar aquí (gràcies David).

Font | La Malla

Imatge | Viquipèdia

Les conclusions d’aquest informe no són massa bones. Aquí en teniu algunes:

- Un 23% de les espècies d’ocells presents a Espanya amb regularitat té un elevat risc d’extinció.

- La gran majoria de les espècies que estaven amenaçades el 2004, ho segueixen estant, i hi ha noves espècies amenaçades o amb tendències negatives preocupants.

- El seguiment durant més de 10 anys de les aus més comuns mostra que més d’un 20% d’aquestes presenta una tendència negativa. Aquest declivi és símptoma o indicador que el funcionament d’alguns hàbitats està alterat de manera significativa.

- Els mitjans agrícoles estan veient-se sotmesos a una major pèrdua de biodiversitat que altres ambients.

- El grup d’espècies més amenaçat són les aus aquàtiques. De fet, vuit dels 16 tàxons (espècies i subespècies d’ocells) catalogats “En Perill Crític” són aus d’aquest ambient.

- El 67% d’aus d’habitats esteparis es troba en alguna categoria d’amenaça.

- Les aus marines també es troben en un deficient estat de conservació. Encara que la majoria de les seves colònies estan protegides, la seva tendència és negativa, principalment per l’elevada mortalitat adulta. Les captures accidentals en arts de pesca i la contaminació per hidrocarburs són les principals causes d’aquesta mortalitat.

En conclusió podem dir que l’avifauna ibèrica està perdent la seva biodiversitat

Font | Bitacora Naturae