És cert que tirar plàstics a la mar des de les embarcacions ja està prohibit des dels anys 70, però la producció i usos del plàstic a terra han augmentat molt, i per tant es pot dir que l’arribada de residus plàstics a la mar s’ha incrementat des de mitjans de 70. Un dels fets més estranys que s’han remarcat en aquesta investigació és que la quantitat de plàstics que s’han trobat al mig de l’Atlàntic no ha anat augmentant com tocaria, sinó que han disminuït.
Tal vegada quan has llegit el titular, això de la Sopa de plàstic te haurà despistat un poc. També podia haver parlat d’Illa de plàstic o Great Pacific Garbage Patch, si saps angles. Tots són sinònims del mateix fenomen, que consisteix en l’acumulació de grans quantitats d’escombraries (plàstics sobretot) en el centre del Pacífic. Els plàstics i altres deixalles han estat atrapades per les corrents del vòrtex del Pacífic Nord. Tot i la seva grandària i densitat, la Sopa de plàstic no és visible des de les fotografies per satèl·lit degut a que el seus contingut es troba sota la superfície de l’oceà. La Sopa de plàstic del Pacífic s’ha format gradualment en els últims temps com resultat de la pol·lució marina aglomerada per l’acció dels corrents. S’ha estimat que el 80% de les escombraries ve de terra ferma i el 20% dels vaixells. Els corrents duen deixalles des de la costa Oest de Nord-amèrica cap al vòrtex en aproximadament 5 anys, i les deixalles de les costa d’Àsia en un any o menys.
Fins ara la Sopa de plàstic del Pacífic és la que ha rebut l’atenció dels mitjans de comunicació i ha estat objecte diverses investigacions. Però des dels anys 70 ja es coneixia l’existència de una gran concentració de plàstics a l’Atlàntic Nord, però per desgràcia no havia estat objecte d’investigacions. Recentment investigadors de l’Organització Educativa sobre el Mar de la Institució Oceanogràfica Woods Hole han confirmat la presència d’altes concentracions de restes de plàstic a la zona occidental de l’Atlàntic Nord.
El símbol del reciclatge (♻) és conegut per tot el món. Tothom ho reconeix, o almenys l’associa amb certes paraules, com reciclable o reutilitzable. Però us heu demanat mai com va sorgir o d’on surt?
En els anys 1969 i 1970, els països més industrialitzats varen començar a preocupar-se i prendre consciència dels problemes ambientals. Preocupació que culminaria, entre altres fets importants, en l’organització del primer Dia de la Terra. En resposta a aquest creixent interès ambiental, una empresa de Chicago, Container Corporation of America (CCA), que fabricava embalatges de cartró va organitzar un concurs d’idees per trobar un símbol que representés els productes reciclats destinat a estudiants d’art i disseny. El guanyador del concurs, al qual es van presentar més de 500 propostes, va ser un jove de 23 anys, estudiant de la University of Southern California, Gary Anderson.
Quan et diuen que a Catalunya, es consumeixen 36 milions de bosses de plàstic cada setmana i a tot l’Estat espanyol, es consumeixen a l’any una mitjana de 238 bosses de plàstic per persona, comences a veure la magnitud del problema de l’us de de les bosses de plàstic.
Per aquest motiu, la Fundació Catalana per a la Prevenció de Residus, junt amb ajuntaments, gremis, entitats, empreses de tota Catalunya i en el context de la campanya Catalunya lliure de bosses, van declarar el 3 de juliol, Dia Català Lliure Bosses de Plàstic a l’any 2008. Durant dos anys ha estat una actuació a nivell català, però aquesta iniciativa ha tengut ressò internacional i per això aquest any passa a denominar-se Dia Internacional Lliure de Bosses.
Avui toca una cosa lleugera i que no faci pensar massa . He trobat aquesta animada cançó de Jack Johnson que parla sobre els residus, concretament sobre la regla de les 3 R, reduir,reutilitzar i reciclar. Aquí tens la lletra. En Jack ens demostra que parlar de residus no té perquè ser avorrit o pesat.
Un estudi comparatiu entre els grans parcs comercials i els mercats municipals conclou que, en general, aquests darrers generen menys impacte ambiental. L’estudi s’ha presentat en el decurs del 1er Congrés de Mercats Municipals de Catalunya. L’estudi s’ha realitzat comparant diversos vectors ambientals associats a la compra d’una cistella estàndard a diversos mercats municipals i en un gran parc comercial.
Respecta a l’energia gastada en el dos tipus de mercat, la unitat de mesura ha estat els kWh/ cistell que en el Parc Comercial ha donat la xifra de 1,7 i en els Mercats Municipals de 0.6. En conseqüència la compra de la cistella estàndard requereix 6 vegades més d’energia en la gran superfície que en el mercat (gràcies a un comentari de n’Eloi, veig que aquesta dada de 6 vegades superior no me quadra). En canvi el transport dels treballadors consumeix lleugerament més energia en els mercats municipals respecte al parc comercial, degut a que aquests darrers tenen menys treballadors per superfície.
Tots tenim molt clar a quin contenidor s’han de llençar el diaris vells, les llaunes o les ampolles de vidre. Però quan ens pregunten on hem de tirar els taps de suro de les ampolles de vi, el paper d’alumini, els papers de les magdalenes, les safates de porexpan o els escuradents, la cosa ja no està tan clara.
Per tenir clar on tirar aquests residus més dubtosos podem consultar un cercador molt útil que podreu trobar al web d’Ecoembes, una societat anònima sense ànim de lucre constituïda per un grup d’empreses en pro del reciclatge i d’una gestió adequada de residus. El cercador és molt senzill i pots introduir el nom del residu que et crea dubtes i automàticament t’indica on ha d’anar.
“In fondo al mar” (Al fons del mar) és el títol d’un nou projecte que recull i denuncia tots els naufragis de vaixells carregats amb substàncies perilloses. El projecte ens mostra en una interessant aplicació del Google Maps els naufragis, dels últims 30 anys, que s’han produït en el Mediterrani de vaixells carregats amb contaminants i també recull informació sobre les circumstàncies, la càrrega i les característiques dels vaixells enfonsats.
L’aplicació del projecte permet classificar els naufragis, cronològicament, pel tipus d’incident, per la ruta que seguien o per la nacionalitat dels vaixells entre d’altres. El projecte està obert a qualsevol persona que hi vulgui col·laborar, aportant nova informació sobre naufragis que coneguin.
Observant el mapa es pot veure que la major part del naufragis es concentren a la part oriental del Mediterrani, a les costes italianes i gregues, encara que algun naufragi s’ha localitzat a les nostres costes.
Els autors del projecte, un investigador del Massachusetts Institute of Technology i un periodista italià, volen donar a conèixer els naufragis del vaixells coneguts com “vaixells tòxics” i investigar sobre la possibilitat que alguns d’aquests naufragis hagin estat intencionats, amb la finalitat de desfer-se de substàncies perilloses.
En el 2004, es va decidir la construcció d’un cementiri nuclear, tècnicament anomenat com MTC (Magatzem Temporal Centralitzat) i aquests dies es presenten els municipis candidats per allotjar en el seus terrenys aquesta instal·lació. El primer va ser Yebra i ara l’ha seguitAscó. (Actualització: Finalment són 8 les candidatures acceptades per optar al MTC). Com tot, aquestes instal·lacions tenen el seuspros i contres. Però en aquest apunt no parlarem de les conseqüències polítiques o socials d’aquest fet. Veurem com és un cementiri nuclear i per a què serveix.
Si algú en demana on pot estar la platja més bruta del món segurament diria que en algun lloc de sud asiàtic o a les costes del Mediterrani per exemple, no sé. Doncs m’equivocaria, una de les platges més brutes del món es troba al paradisíac arxipèlag de Hawaii, concretament a Kamilo Beach.
La platja, d’uns 5 km de llargària, acumula tones i tones de deixalles, sobre tot plàstics. Aquesta brutícia no la deixen el visitants de la platja, prové de la Gran Taca de Plàstic del Pacífic.
(Puntuació: +2, 2 vots)
Loading ...
. He trobat aquesta animada cançó de 
