Què se n’ha fet, del forat de la capa d’ozó?

Fa 25 anys (el 16 de maig del 1985, per ser exactes), alguns científics van descobrir que sobre l’Antàrtida hi havia una zona de la capa d’ozó en què la concentració d’aquest gas era molt més baixa que a la resta. Aquesta zona amb nivells molt baixos d’ozó va rebre el nom de forat de la capa d’ozó. Els responsables d’aquesta alteració eren els clorofluorocarburs (CFC) que eren emesos a l’atmosfera en grans quantitats.

La capa d’ozó és un estrat de l’atmosfera que està a uns 25 km d’altitud, constituïda pel gas ozó, molècula de tres àtoms d’oxigen (O3), que protegeix la superfície de la Terra dels raigs ultraviolats que emet el Sol.   La llum ultraviolada és molt potent i, en topar amb una molècula, aquesta poden danyar-la. Per exemple, un fotó ultraviolat pot topar contra l’ADN d’una cèl·lula i alterar-lo. Així, la cèl·lula pot esdevenir maligna, començar a reproduir-se sense control i engendrar un melanoma, un tumor de pell. Quan un fotó ultraviolat topa amb una molècula d’ozó, es trenca i és absorbit i transformat en calor. Per tant la destrucció d’aquesta capa era bastant greu.

Ja ha passat bastant temps quan es va descobrir aquest fet. Què ha passat des de llavors? Què se n’ha fet, del forat de la capa d’ozó?

El major forat d'ozó antàrtic registrat el setembre de 2006.

El problema va aparèixer quan vam començar a emetre grans quantitats de clorofluorocarburs (CFC) a l’atmosfera, compostos volàtils que en un principi van semblar una gran idea. A finals dels anys 20, General Motors va demanar a Thomas Midgley, Jr. si podia desenvolupar un refrigerant segur i no tòxic per a ús domèstic. En aquella època, les neveres i les bombes de calor depenien de substàncies tòxiques o (sovint) inflamables, com l’amoníac, el clorometà i el diòxid de sofre, motiu pel qual la gent no tenia les neveres dins les cases. A principis del segle XX era normal veure-les als patis posteriors de llars de famílies benestants, per evitar el risc d’una fuita de gas refrigerant.

El 1930, Midgley va tenir una idea brillant: utilitzar un nou compost que havia desenvolupat, un CFC. Al compost se li va donar el nom comercial de ‘freó’. No era tòxic i podia ser utilitzat a l’interior de les cases sense preocupar-se per les fuites. A més, no era inflamable, i era pràcticament inert. Midgley en persona va fer una demostració de les propietats “miraculoses” del nou gas inhalant i bufant amb ell una espelma.

De fet, la producció de freó a escala industrial és la raó per la qual avui en dia hi ha una nevera gairebé a cada casa. Naturalment, no es va tenir molta cura per prevenir les fuites d’un gas, en principi, segur, la qual cosa podria haver contribuït a l’alliberament d’immenses quantitats de freó a l’atmosfera entre els anys 30 i 80. Tot aquest freó va arribar finalment l’estratosfera, on va començar a interferir amb el cicle natural de l’ozó, bàsicament impedint-ne la regeneració.

Des de l’alarma llançada el 16 maig del 1985 pels científics britànics J. C. Farman, B. G. Gardiner i J. D. Shanklin amb el seu article a la revista Nature, s’han pres moltes mesures per part de la comunitat internacional per evitar que s’alliberin més CFC a l’atmosfera. L’Assemblea General de les Nacions Unides es va reunir el 16 de setembre de 1987 per a signar el Protocol de Montreal, un tractat internacional dissenyat per protegir la capa d’ozó reduint la producció i el consum CFC i altres substàncies que l’afecten la capa d’ozó. La NASA fa un seguiment periòdic de la capa i comprova la seva evolució.

Se n’ha programat una prohibició completa per a l’any 2020, mentre els científics desenvolupen substàncies més segures per substituir-los. Avui en dia, la capa d’ozó es manté estable i sota observació. No obstant això, continua malalta. Com Farman va dir en una recent entrevista a la BBC, el forat d’ozó és només un dels problemes que té el clima de la Terra per culpa de l’acció humana, i hauríem d’intentar tractar-los de manera global abans que sigui massa tard.

Font | Global Talent

Imatge | Wikipedia