El misteri del plàstic minvant de l’Atlàntic

Si recordau l’apunt d’ahir, un equip d’investigadors del Sea Education Association ha analitzat durant 22 anys, les aigües de l’oceà Atlàntic i han observat una gran concentració de plàstics la seva part nord, degut al vòrtex del nord de l’Atlàntic.

És cert que tirar plàstics a la mar des de les embarcacions ja està prohibit des dels anys 70, però la producció i usos del plàstic a terra han augmentat molt, i per tant es pot dir que l’arribada de residus plàstics a la mar s’ha incrementat des de mitjans de 70. Un dels fets més estranys que s’han remarcat en aquesta investigació és que la quantitat de plàstics que s’han trobat al mig de l’Atlàntic no ha anat augmentant com tocaria, sinó que han disminuït.

On s'amaguen els plàstics de Atlàntic?

On han anat el residus de plàstic?  Els plàstics són resistents a la biodegradació i poden tardar dècades i dècades a degradar-se. Normalment, el sol i les onades van esmicolant els plàstics i poc a poc es van convertint en peces de pocs mil·límetres que poden causar danys a la fauna marina. Una de les possibles explicacions d’aquesta misteriosa desaparició és que les peces de plàstics siguin prou petites per travessar les xarxes utilitzades a l’estudi (el diàmetre dels forats de la xarxa es de sols 0,3 mm) o que simplement s’han adherit a altres plàstics i no han estat recollits per les xarxes.

Els investigadors del Sea Education Association pensen que és difícil que existeixi una via per on puguin escapar els plàstics de les corrents que els concentren. Altres científics com Simon Boxall del National Oceanography Centre de Southampton (Anglaterra), que no van intervenir en l’estudi, pensa que el vòrtex de l’Atlàntic nord pot tenir vies d’escapament com per exemple el corrent del Golf. Segons afirma s’han trobat altes concentracions de plàstics a l’Àrtic.

Distribució de plàstics a l'oceà Atlàntic segons l'estudi del SEA

Però al cap i la fi, el problema d’on van els plàstics de l’Atlàntic no és massa important. Allò que de veres és greu és que els plàstics s’esmicolen i formen peces microscòpiques que poden ser menjats i absorbits pels organismes, contaminar-los o entrar les xarxes tròfiques. Alguns estudis suggereixen que algunes substàncies que contenen els plàstics poden actuar com a disruptors endocrins.

Font | NewScientist

Imatges | SEA