5 mites animals que la majoria de gent creu que són certs (I)

La vida està plena de tòpics, mites i falses creences i el món animal tampoc s’escapa. Pel·lícules, televisió, jocs i contes han ajudat a crear unes idees molt arrelades sobre la natura i els animals, que la majoria de nosaltres creim certes, però que en realitat són completament falses. En aquest i el següent pots repassarem alguns de les falses creences que tenim molts sobre els animals.

Lèmmings són uns suïcides

Molts de vosaltres segur que recordareu un joc protagonitzat per els lèmmings, en què els lèmmings es reproduïen per milers i sacrificaven la seva pròpia vida perquè el grup salvés qualsevol obstacle.

Imatge del joc "Lemmings" creat a l'any 1991

És cert que els lèmmings posseeixen una capacitat reproductora espectacular, però el dels suïcidis massius és només cosa del joc, herència d’un mite que es va popularitzar arran de la pel·lícula documental de Walt Disney White Wilderness, de 1958, que va ser un frau absolut.

Encara que l’origen del mite s’ha de buscar més enrere, a principis del segle XX, on ja en un influent llibre infantil de consulta al Regne Unit, la Children ‘s Encyclopaedia d’Arthur Pixi (1908), deia:

Avancen en línia recta, per muntanyes i valls, a través de jardins, granges, pobles, fonts i estanys; enverinen l’aigua i provoquen febre tifoide (…) continuen fins al mar, i en provoquen la destrucció ficant-se al aigua (…) És trist i terrible, però si aquest èxode funest no tingués lloc, els lemmings haurien deixat Europa pelada fa molt temps.

Als ratolins els hi agrada el formatge

Un dels falsos mites més arrelats i que veim repetit a moltes pel·lícules i contes és el fet de que al ratolins els agrada el formatge. En els dibuixos animats, el formatge és com la cocaïna per als ratolins. Els ratolins són capaços d’enfrontar-se a gats durant centenars d’episodis simplement per provar una engruna de formatge.

A la vida real, però, els ratolins prefereixen aliments amb certa concentració de sucre, com fruita o gra. A més, el seu bon olfacte fa que els intensos aromes que emeten els formatges els resulten una mica repel·lents.

Correcamins existeixen i corren molt

Els famosos dibuixos animats del “Coyote i Correcaminos” van popularitza un animal, el correcamins, que es caracteritzava per córrer molt. Aquest animal és de ficció, no existeix.

Els creadors de la Warner es van fixar en un aucell, el Geococcyx californianus, que habita els deserts de Mèxic i sud dels Estats Units. L’aucell té te la mida d’un faisà i no desenvolupa velocitats tan altes com en els dibuixos animats, encara que arriba a uns gens menyspreables 40 quilòmetres per hora.

No obstant això, el correcamins no és el bo de la pel·lícula. Al seu costat, el coiot sembla un sant. I és que el correcamins és un implacable caçador que mata a cops de bec a les seves preses. En els seus territoris de caça, resulta fàcil veure’l caminar amb una serp sortint pel seu bec, ja que no li cap sencera a l’estómac.

Els dromedaris i camells acumulen l’aigua en el gep

El que en realitat emmagatzemen és greix, gràcies a la qual poden passar fins a tres setmanes sense menjar.

L’aigua, l’emmagatzemen en el torrent sanguini: en cas de necessitat poden beure uns 100 litres d’aigua en tot just 10 minuts: el seu estómac i els seus intestins l’absorbeixen de forma molt lenta. El seu plasma sanguini augmenta la seva proporció d’aigua i els seus glòbuls vermells s’inflen fins el 240% de la seva grandària normal sense trencar-se.

Un any d’un gos equival a set d’un persona

Aquesta és un altres dels falsos mites més estes: un any de gos correspon aproximadament a 7 d’humans. El cert és que cada gos envelleix al seu ritme, depenent de la raça i del pes. Per exemple, un gos petit  envelleix més poc a poc que un gos gros. Un gos que tengues 10 anys i pesàs menys de 10 quilos equivaldria a uns 50 anys humans. En canvi un gos de més de 40 quilos de 10 anys també equivaldria a 70 anys humans. Per tant això dels 7 anys no és massa real. Existeixen taules que ens donen l’equivalència entre els anys humans i els d’un gos.

Font | Xataka Ciencia