Per una vegada, des d’aquell país llunyà del qual només ens arriben notícies de desgràcies esgarrifoses, Afganistan ens mostra la seva bellesa més colpidora. Band-e-Amir és ja de fet el primer parc nacional protegit del país i no és estrany que es trobi en una de les zones més inaccesibles al terror, tant per la seva alçada superior als 3000 metres com la presència de l’etnia dominant a la zona, els hazara, d’origen persa i musulmans xiites en un país majoritàriament sunita. La resistència ha estat l’element unificador d’aquesta regió i això sempre és un bon alicient per un parc natural.
Band-e-Amir consisteix en una sèrie de preses naturals que han donat lloc a un reguitzell de llacs, tots ells situats al bell mig de la serralada desolada de l’Hindu Kush. La fauna encara és abundant, tot i els trenta anys de guerres i revoltes, però per desgràcia és rar veura ja el leopard de les neus. Band-e-Amir podria tenir un gran atractiu turístic, ja que ben aprop és trobaven els tristament famosos Budes de Bamiyan que els talibans van demolir en un atac d’histerisme impotent. Però la guerra continua i fins aleshores, Afganistan continuarà allunyant-se de nosaltres. Mentrestant, podeu veure aquestes fotos.
Ja fa unes setmanes vam parlar aquí de fongs. Per mi, els més desconcertants i curiosos són els mixomicets (slime molds en anglès), un grup ple de sorpreses i la classificació filogenètica del quals canvia cada no gaires anys. Ves, que no saben on col·locar-los. Aquí teniu una galeria excel·lent d’aquest fongs que va aparèixer a la pàgina d’English Russia:
No cal tenir cap coneixement de micologia ni de botànica per veure que són especials, semblen d’un altre món. Estèticament són ben estranys i han provocat algun estat de paranoia general. És així que en una nit extremadament humida en un poble dels Estats Units d’Amèrica, als anys 50 i en plena bogeria de la guerra freda i invasions extraterrestres, un d’aquests mixomicets es va reproduir de manera exagerada i va cobrir tot el poble amb una mena de moc de coloraines. El fet va inspirar fins i tot una pel·lícula de serie B, The Blob, que és com molts cops es coneixen aquests fongs.
Un altre dia parlarem d’un d’aquests fongs, el Dictyostelium, que ell tot sol mereix un apunt.
Molts cops ens arriben a les mans taules i gràfics sobre la pobresa al món, PIB per país, nombre de telèfons mòbils per habitant i milers i milers de dades sovint enlluernadores en el cas que fóssim capaços d’extreure alguna conclusió de tant número i estadística. Per això, iniciatives com el WorlMapper ens ajuden, amb només una ullada, a fer més entenidor com funciona i cap a on va el nostre planeta
Com bé ells mateixos diuen, Worlmapper no és res més que un recull de mapes on els territoris i països són redimensionats depenent de la matèria que és tracti. Ara mateix conté prop de sis-cents mapes sobre temes tan variats com les emissions de carboni, vehicles importats i exportats, amfibis en perill d’extinció, possessió d’armes nuclears, producció d’alcohol i tabac, gastos en R+D, etc a banda de tots els típics de creixement vegetatiu, gastos en sanitat, religions o esperança de vida.
La petjada ecològica total per territori
Per ser ja una eina indispensable seria interessant poder generar mapes on és poguessin solapar diferents temes, encara que fossin totalment contradictoris. S’accepten idees.
Entre les espècies invasores que trobem al nostre país, potser la del silur (Silurus glanis) és la més espectacular, més que res per les mides extraordinàries d’alguns individus que s’han pogut pescar i els problemes ecòlogics que pot provocar.
L’any 1974 el biòleg Roland Lorzowsky va introduir trenta-dos alevins de silur del Danubi al riu Ebre, a l’alçada del pantà de Riba-roja, per combatre la sobrepoblació de carpes que es trobaven lliures de qualsevol depredador que els amenacés. En l’actualitat ja s’han trobat individus a la conca del Ter i, des del 2006, al riu Llobregat.
El problema amb aquest peix és que és un carnívor indiscriminat: pot empassar-se peixos, granotes, rossegadors, petits ocells, absolutament tot allò que pugui engolir amb la seva boca enorme. A més a més viuen bastants anys (fins a quinze) i tenen una taxa de reproducció molt elevada. Tot això fa que pugui alterar de manera molt radical la cadena tròfica i alterar profundament l’equilibri ecològic dels ecosistemes on actua. Com diu el proverbi de Bohèmia, “un peix sempre és una presa d’un altre peix, però el silur se’ls menja tots”
Un peix robot, desenvolupat a l’Universitat d’Essex, serà utilitzat per mesurar els nivells de contaminació, d’oxígen dissolt i traces de petroli, entre d’altres, al port de Xixó, Astúries, a partir del 2010. Cadascun d’aquests “peixos” fa mig metre de llarg i ha estat construit imitant el disseny natural d’un peix per raons d’eficiència energètica. Duu GPS, tota una sèrie de sensors químics i connexió wi-fi per transmetre totes les dades i, el que és més important, navega d’una manera totalment autònoma.
Cada unitat val uns 21.000 euros i és la darrera actualització d’un model més antic emprat per la mateixa funció al riu Tàmesis al seu pas per Londres. S’ha hagut de modificar la seva estructura a fi i efecte de suportar les pressions marines i les fortes corrents d’aquesta part de l’Atlàntic. Tot i això, no han faltat les crítiques contra aquest costós projecte de més de tres milions d’euros en els temps complicats que vivim. Però per una altra banda, podria ser una bona oportunitat per sensibilitzar a la població de la creixent contaminació dels nostres mars.
(Vota)
Loading ...
Per una vegada, des d’aquell país llunyà del qual només ens arriben notícies de desgràcies esgarrifoses, Afganistan ens mostra la seva bellesa més colpidora. Band-e-Amir és ja de fet el primer parc nacional protegit del país i no és estrany que es trobi en una de les zones més inaccesibles al terror, tant per la seva alçada superior als 3000 metres com la presència de l’etnia dominant a la zona, els hazara, d’origen persa i musulmans xiites en un país majoritàriament sunita. La resistència ha estat l’element unificador d’aquesta regió i això sempre és un bon alicient per un parc natural.
